Trajectes suecs

trajectes suecs from alícia fàbregas on Vimeo.

Carretera entre llacs (Växjo)

De visita... from alícia fàbregas on Vimeo.

FIN

Albaicín, flamenco y cerveza

Lástima. 

Lástima que la ciudad de las calles empinadas, del asfalto que provoca un chirrido angustiante al frenar los coches, de los bares como setas, de la gente  chisposa, de los camiones que se meten marcha atrás en una bocacalle de diámetro peligrosamente pequeño y paralizan el tráfico durante 15min, de los artesanos de guitarras que cuestan a partir de 2000€, de los gráffitis con mensaje, de las cervezas con tapa, de las procesiones que convierten el centro en un gran parking, sea también la ciudad de los espectáculos de flamenco que cuestan más de 25€ y a los que acuden autocares cargados de guiris,  la de los gitanos sólo de apariencia que tocan en plazas repletas de mesas con guiris zampando, la de los guiris guirineando y los granadinos vistiéndose de lo que haga falta para llamar la atención de los guiris. Guiris, todo para guiris, lleno de guiris.

¿Nosotras también lo somos? Sí, claro, pero es que te encuentras demasiadas veces con una careta y es difícil dar con algo un poco más real. Quizás es eso, pensar que si la careta es tan increíble cómo debe ser lo que hay detrás.

Porque la esencia, cuando realmente vale la pena -y en este caso es así- suele ser como un géiser, que emerge en cualquier descuido. Y los descuidos abundan, por suerte.

Granada, para guiris o no, ¡es GRANDE!

Autobusero: tomas falsas

Si hagués nascut a Granada

Llega el principio del fin: ¡Granada! 

A las 23:30 del lunes de Semana Santa -después de algún que otro asuntillo peligroso con el coche- llegamos a nuestro destino final. Buscamos el bar donde trabaja la chica que nos alquila habitación y, tras un párking con pendientes imposibles hechas aposta para quemar embrague y darte toques en el guardabarros, recorremos los adoquines de las calles estrechas de Granada. Hacia arriba, hacia los graffitis de El Niño de las Pinturas, hacia la Alhambra. 

Entre playa y playa (VII)

Nos despedimos de Agua Amarga y hacia San José, todavía dentro del Cabo de Gata. 
Pero antes, dejamos la carretera de la costa un par de horas para visitar Níjar, un pueblecillo de interior muy auténtico, a mi gusto de los más bonitos que vimos en todo el viaje.

Felicidad (VI)

En pijama y calcetines salgo de la habitación “Eucaliptus” para comprobar que el sol no nos ha hecho una mala jugada. Piso en el suelo, frío, frío, otro paso todavía en la sombra, frío, giro la esquina y… ¡un día genial de playa! Nos vestimos rápido y vamos hacia el comedor del hotel donde los únicos comensales son una familia con dos hijos y nosotras. Nos sentamos frente al ventanal que da a las casas blancas típicas de allí y a un cielo bonitamente despejado y empezamos a pasar página del periódico y el suplemento, muy lentamente, mientras esperamos El Desayuno. De repente se empiezan a amontonar en nuestra mesa platos y tarros: tres tipos diferentes de mermelada casera, un pastel también casero de pan de bizcocho, leche, café, tostadas, quesos…Me pregunto si me tomé algo raro anoche y aún estoy bajo el efecto de las drogas, pero el sabor de la fresa sobre la miga de pan me lo desmienten. Y todo incluido en el precio de la habitación. Aquí tiene que haber gato encerrado…Aunque hasta ahora todo parece normal, pero:

Estamos ya a punto de marchar después de un rato de playa y pasamos por el lavabo antes de volver al coche. Entra Marta y en la antesala donde me espero veo que hay un libro, como suele pasar en las consultas para que la gente que espera se entretenga. Supongo algo tipo Hola!. Empiezo a hojearlo, pues va a ser que no es el Hola!: tios con collares de pinchos en el cuello mientras otros les azotan con un látigo, slips de cuero, pechos al aire, mordiscos, controversias raras…¡Sado puro! Bien, bien, para ir entrando en calor antes de pasar al baño.

Entonces lo entendemos. En realidad hemos ido a topar con un hotel de estrellas porno y puede que por la noche se hayan estado rodando escenas morbosas mientras nosotras roncábamos. ¿Cómo hemos podido desaprovechar de esa manera la noche?

Le dedicamos una mirada cómplice a la dueña, una francesa canosa y bonachona, al despedirnos y guardamos una tarjeta del hotel para futuras ocasiones…

Y después: ¡mar!

Noche...(V)

Tapas, verde y mar (IV)

Águilas: última parada en Murcia antes de entrar en Andalucía.

Pueblo pequeño de pescadores. En realidad, el recuerdo de lo que fue. Pero ha perdido el encanto o puede que la fugacidad de nuestra visita no nos permitiera encontrárselo.

Pequeñas calles de ciudad-pueblo como hay millones, algún que otro edificio antiguo con la fachada desconchada y al final el mar. El paseo con sus terrazas, donde tomamos las primeras tapas del viaje, frente a la playa, con esa sensación tan tranquila que da el calor que no abrasa, mientras a la vez sorbíamos una cerveza bien fría.

Al terminar pedimos unas tijeras en el bar para abrir un paquete de jamón serrano que nos serviría de comida, hicimos una visita rápida al puerto (no había mucho que ver) y de vuelta al coche.

Entramos por fin en la provincia de Andalucía. Pero las moles de colores, horteras, que íbamos viendo no nos invitaban a parar en ninguno de aquellos pueblos o, mejor dicho, almacenes de guiris. Nos saltamos Carboneras y también Mojácar, que la guía Verde pintaba tan bien.

Pero entre curvas, montaña, mar y curvas nos fuimos adentrando en el Parque Natural del Cabo de Gata y cuando ya estábamos empezando a perder la esperanza apareció Agua Amarga. Una cala blanca, al estilo ibicenco pero con la calma de Formentera y también un poco, la verdad, el pijerío.

Palmes convertides en espases (III)

Un cop hem reconvertit el cotxe-motel en cotxe-vehicle, ens posem en marxa.

A pocs metres de la plaça de San Sebastián (on havíem aparcat), desentona amb el conjunt un pub irlandès que, per més raresa, obre de bon matí. Entrem, ens rentem la cara al lavabo, demanem un parell de cafès i escollim una taula de dos a la finestra, per on entra una llum suau que filtren alguns vitralls de colors. Cadascuna escull una part del diari que hem comprat i ens posem a llegir i esmorzar amb molta calma, comentant articles i notícies.

La nostra conversa i els nostres silencis es superposen als d’un parell de senyors grans que seuen a la nostra dreta. Senyors autèntics, un d’ells amb barret i ulleres que sembla robat de principis del segle passat. Filosofen sobre la soledat amb la lleugeresa d’una conversa matutina. I es crea un contrast bonic. Ells amb la seva rutina, nosaltres només de pas. Ells locals, nosaltres forasteres. Ells entrats en anys, nosaltres casi ni superem la vintena.

Comença la visita a Orihuela, just el diumenge de rams. Fotos per tot arreu dels nens empolainats i els pares arregladíssims i ja dels avis ni parlem. Tot sota un sol estiuenc barrejat amb palmes de setmana santa, que algunes nenes vestides de princeses utilitzen com a espasa per lluitar mentre esperen el començament de la missa davant la catedral. La majoria són carrers petits, ben restaurats, amb edificis senyorials. Un lloc amb història, normal tractant-se del casc antic.

Després visitem la casa del poeta Miguel Hernández. Aquesta sí, restauradíssima, tot i que encara s’intueix la seva forma humil de l’origen.

I passat el migdia, un altre cop cap al cotxe. Pròxima parada: Águilas.

Veure el Barça a los Andenes (II)

En girar la clau al pany del cotxe es baixen els segurus i ja podem anar a descobrir. Tombem a dreta i esquerra segons intuïcions i alguna pregunta. Desemboquem en un pont. El seguim, jugant a fer-nos grans i fer-nos petites amb les ombres que es projecten a les façanes de colors. Recorda a Girona. Un blau blanquinós, un groc blat, un edifici senyorial. I busquem bars al centre, perquè és allà on està la vida nocturna, diu el nostre cap. Però no, aquí la “festa” és a los Andenes, un carrer llarg com un tram de la Diagonal, on saltejades trobem les terrasses d’algun que altre bar “manolo”. I sí, fan el Barça! Recorrem el carrer de dalt a baix varis cops, preguntant a uns i altres, perquè la nostra mentalitat de ciutat no ens permet creure que en un lloc tan ben cuidat només hi hagi allò per fer un beuret. I de tant passar i tornar ja gairebé ens coneixem a un parell de desenes d’adolescents que van maquejadíssims a la valènciana. Què diferent de Barcelona! I no podem evitar pensar què difícil se’ns faria a nosaltres viure allà, sempre les mateixes aceres, que s’acaben fàcilment, sempre les mateixes mirades, sempre els mateixos cambrers, les mateixes olors. Fa sentir malament pensar així, quina prepotència, quins prejudicis, ens creuem quatre adolescents més i ho confirmem: no podríem viure allà.

Un bon entrepà i una cervesa: 3,40 €. Potser sí que podríem viure allà.
Fem un parell de cerveses més i ens anem a rentar la cara i les dents al lavabo del bar.

Un cop al cotxe improvisem la nostra cabanya. El cartró que es posa quan fa sol perquè el volant no cremi ens serveix per tapar la llum de la farola que entra per les finestres de l’esquerra. Una màrfega al vidre de davant i a una de les finestres de la dreta una jaqueta penjada com es pot perquè desapareguin els vianants passant contínuament per davant la nostra cara i cotillejant. L’única pega: les escombraries just darrere. Descobriment: el soroll que fa el camió quan ve a recollir-les.

A les 9h, que són les 10h perquè avui la nit es feia més curta, comencem a obrir els ulls i ens adonem que la nostra cabanya està mig desmuntada, li haurem donat algun cop de peu mentre dormíem. Els vidres estan embafats pel contrast de temperatures. I de cop descobrim que a les nostres esquenes, per l’escletxa del fons del carrer, apareix una muntanya molt maca amb la llum d’aquest sol.

Súper 95, tique, Autovía del Mediterráneo

12:23

El sol obliga a baixar les finestres del cotxe i el ventet que corre dóna sensació d’estiu.

Encenc els warnings davant la Pompeu de Ciutadella per anar un moment ràpid al lavabo de la universitat.

Comencem a omplir el maleter de sacs de dormir, màrfegues i maletes i alguna que altra bossa de súper entaforada pels recons.

Sortim pel mar direcció al mar i mentre, a la ràdio: “Els peatges tenen les barreres aixecades i els treballadors animen a alguns conductors indecisos a avançar sense por, que és gratis!”.

Passades les 13:30 arribem al primer: massa tard, la vaga s’acabava a la una. Sí!

Mar de l’Ampolla; migas amb raïm a l’àrea de servei de Benicarló; “però una vida tranquil·la pot canviar en una nit”; mar d’Oliva; edificis horribles a Marina d’Or que destrossen les vistes; més edificis horribles; més costa rebentada a Benidorm; “ni dolors cap dit despistat que fregui una esquena per casualitat”; els cotxes comencen a encendre les llums; “tu i jo dalt de la nòria, tu i jo i la nostra història però tu i jo no ens hem banyat mai al mar”; la AP-7 es converteix en A-7; ai que no surt la desviació cap a Orihuela, ai que potser no hem mirat bé el mapa de carreteres del 2002; “Benferri/Orihuela/ N-340”.

Seguim els cartells cap a centre ciutat, amagats rere els anuncis de “Año hernandiano, la ruta de la poesía de Miguel Hernández”, per buscar aparcament i llits.

Orihuela sembla força petit. Orihuela és força petit. Donem voltes als mateixos quatre carrers i per fi un forat on hi cap el Golf. Voltes un altre cop en busca d’alguna habitació. Primer només hi ha un hotel, després només varis hotels, força passos més endavant resulta que també hi ha un hostal amb un nom d’aquells que s’obliden al minut i un preu que no concorda amb els escarabats de l’escala. Finalment, trobem la millor opció: el cotxe, amb vistes al Tele Pizza i la farola de l’acera de davant.

Nueva York: un átomo de carbono

Después de tiempo imaginándome figuras y formas, creo que la que más encaja es la del átomo. Elipses que en ciertos puntos se cruzan y se insertan unas dentro de otras, pasando varias veces por el mismo punto en el espacio. Sí, creo que si tuviese que hacer un esquema de la vida esa es la forma que le daría.

Y en cierto modo es entretenido descubrir esos puntos de conexión, sobre todo en los viajes. Pequeños detalles a los que les otorgas una relación porque te da la gana, porque se entienden mejor así.

ELECTRÓN 1

The only reason for time is so that everything doesn’t happen at once

Einstein

(Inscripción en una pared del MOMA)

En el asiento del avión, sobre la bandeja desplegada, estoy comiendo y cenando a la vez, según qué país tome de referencia. Si pienso en EEUU estoy comiendo y si pienso en España, cenando. Qué cosas…

ELECTRÓN 2

Nada más pisar suelo yanqui me doy cuenta de uno de los rasgos más llamativos de los americanos: todo a lo bestia. Colas para salir del avión, colas enormes para pasar el control de inmigración que duraron horas larguísimas, colas (bastante más cortas) para el taxi... Entonces recuerdo algo que nos dijeron en una clase de economía de empresa: “Ikea estuvo a punto de caer en bancarrota cuando llevó su mercado a EEUU: las camas se rompían por no estar preparadas para el sobrepeso de muchos americanos y la gente compraba floreros pensando que se trataba de vasos de cerveza.” Todo a lo bestia, ahora empiezo a entender…

Nos adentramos en territorio estadounidense en un taxi escuchando salsa cubana. Curiosa combinación.

Al acercarnos a Manhattan el paisaje, que según mi opinión no dista tanto del europeo, cambia: tras el parabrisas aparecen un montón de palillos pinchados sobre un gigantesco pastel de manzana. El conglomerado de rascacielos, otra imagen típica de Nueva York.

ELECTRÓN 3

Durante los años de la ley seca en el norte de Manhattan los cabarets clandestinos procrearon como conejos excitados por la ausencia de policía, que se concentraba en el Downtown. La mafia se encargaba de que el alcohol y las drogas no faltaran y la música siempre acompañaba aquellas noches en la ilegalidad. Quizás fue esa clandestinidad y la posterior asociación de Harlem a un ghetto de negros lo que consiguió que la burbuja mágica tardara mucho más en romperse.

Una burbuja de luz tenue dibuja sobre el taburete del piano unos pantalones de tela y una americana gris oscura cubriendo el cuerpo de una joven asiática. Sus dedos van dando saltos a toda velocidad, recorriendo arriba y abajo teclas blancas y negras.

La improvisación causa un efecto paralizante sobre el público y los demás miembros del grupo excepto el batería, que a suaves golpes va componiendo el acompañamiento. A su izquierda, con los ojos cerrados, un pie apoyado sobre el taburete y el otro colgando cerca del suelo, un hombre de piel oscura, edad avanzada, perilla blanquecina y boina de pana beige a conjunto con su americana, sostiene un trombón.

Al cabo de unos minutos, el cuarto miembro del grupo acerca sus labios al saxo y las notas se convierten en el antídoto que anula la parálisis.

Hace bastantes meses escribí lo siguiente sobre Marruecos:

Il y a quelque chose magique dans tous les endroits. Cette magie est causée par deux éléments principalement : le paysage naturel (il ne doit pas être artificiel) et la culture des hommes qui y habitent (pas les hommes seuls). Pour éviter que cette ambiance spéciale disparaisse il faut prendre soin de ces deux ingrédients.

ELECTRÓN 4

Arriba, en el Empire State, hace un viento helado que acuchilla la piel de la cara. La voz de la audio-guía me cuenta una historia al oído: NY es una ciudad que atrae a los halcones por la abundancia de alimento y lugares altos donde poner sus nidos (rascacielos).

En el Downtown, elegantes hombres de negocios, que anidan en el Upper West Side, con sus abrigos largos y maletín en mano se pasean por Wall Street, pegándose atracones de todo tipo de minorías que se agrupan en el Bronx, Queens y algunos barrios de Brooklyn.

ELECTRÓN 5

En una sala blanca, un par de semanas atrás, me topo con Andy Warhol. Se trata de una exposición en otra ciudad, lejísimos de NY. La portada del primer CD de The Velvet Underground colgada en la pared muestra el diseño que Andy Warhol hizo para ellos. Al lado, en una sala oscura, se proyecta Andy Warhol’s Exploding Plastic Inevitable. Una grabación sobre el mítico grupo de música que se proyectó por primera vez en un edificio de Manhattan, entre el East Village y el Lower East Side.

“Sin embargo la relación de Warhol con la música no era nueva y desde los años 50 colaboraba con el sello especializado en jazz Blue Note diseñando más de 20 portadas de discos…”

En una sala blanca, nos agrupamos en forma de media luna delante de un cuadro enorme con todos los tipos de sopa Campbell. Andy Warhol otra vez. La guía abre la boca. A partir de este momento, si estuviéramos en España, seguramente la guía vomitaría un largo rollo, deteniéndose sólo para coger aire, y una vez terminado el discurso pasaríamos al siguiente cuadro. Aquí, en EEUU, en el MOMA, la historia cambia y la guía no empieza así, empieza preguntándonos a nosotros, los visitantes. Si estuviéramos en España, seguramente la mayoría nos quedaríamos callados esperando a que ella misma se respondiera. Pues aquí no, cada uno dice lo que le peta con total espontaneidad.

De noche, en Greenwich Village, intentamos adivinar la silueta de Washington Sq. Park. Nos dirigimos a un club de jazz para escuchar buena música mientras cenamos. Se llama Blue Note.

ELECTRÓN 6

The only reason for time is so that everything doesn’t happen at once

Einstein

(Inscripción en una pared del MOMA)

En el asiento del avión, sobre la bandeja desplegada, estoy comiendo y cenando a la vez, según qué país tome de referencia. Si pienso en EEUU estoy comiendo y si pienso en España, cenando. Qué cosas…

Busca las 7 diferencias

6/01/2009 12:00
Foto de Nueva York tomada desde mi imaginación

Puñados de gente corriendo por todos lados, abrigados hasta atrás, con esas orejeras enormes y gorros con pompón. Indigentes pidiendo a señoritas chic con sus bolsos de Prada y caniches vestidos también a la moda. Peleas callejeras al lado de alcantarillas humeantes y de banda sonora sirenas de coches de policia. Jóvenes haciendo graffities y otros con radiocasetes sobre el hombro. Ejecutivos pagando un perrito caliente mientras con la otra mano sujetan su Mac. Anuncios gigantes con todo tipo de luces y chavales jugando a baloncesto en cada esquina.

6/01/2009 19:40
Foto de Nueva York tomada desde Manhattan

Calles bastante vacías, con unas cuantas personas ocultas bajo paraguas (pero bastantes llevan las orejeras!). Casi ningún indigente a la vista, ni peleas callejeras, ni jóvenes haciendo graffities (gran obra la de Rudolph Giuliani, lástima que los métodos no fueran demasiado legales). Eso sí, ¡hay alcantarillas humeantes! Nadie pide perritos calientes ni juega a baloncesto en la calle porque hace un frío de narices y se está mucho mejor a cubierto. Los anuncios gigantes están esparcidos de forma discontinua y especialmente concentrados en Times Square.
Detalle importante: Hay que tener en cuenta que estoy en una parte bastante céntrica, cerca del Rockefeller, el MOMA, etc.

videos i fotos

Les 15 i una nits V

Comiat

El Risitas pren la paraula.

Quinze dies després d’aquell primer sopar les trobem al mateix lloc. Aquest cop no seuen a les cadires sinó directament sobre la catifa i els coixins, davant les escales del que ara els hi sembla un palau marroquí en un indret preciós a la frontera amb el Sàhara. Callen i miren al seu voltant. Si poguéssim obrir els seus caps descobriríem uns sentiments difícils de convertir en paraules. Observen tot allò que ja se’ls hi ha fet familiar i fan un repàs del seu viatge. Segurament s’adonen que no són les mateixes persones que quan van arribar. Ha sigut una experiència massa intensa per quedar-se indiferents. Han descobert una cultura i un paisatge que les han deixat impressionades. És com si M’hmid els hi hagués fet un encanteri amb la seva màgia oriental.

O potser la màgia prové de la felicitat sincera de la gent d’allà, del fet de respirar pols i mastegar sorra després d’una “shash rambla”, de cantar amb els nens, fer-los-hi pessigolles per atrapar algun d’aquells somriures increïbles o agafar-los en braços perquè arribin a dibuixar a la pissarra, repetir cada matí i cada tarda les figures o els colors en francès, intentar aprendre algunes paraules en àrab, beure el te a xarrups per no cremar-se la llengua, acabar amb els dits amb gust de dàtil i carn després de menjar amb les mans, treure’s les sabates per seure a la catifa, veure aquells peus tan bonics, tan elegants, fer el mateix camí cap a la kasba descobrint cada dia un paisatge nou, intentar tocar algun instrument seguint les instruccions dels mestres o, encara millor, veure’ls a ells disfrutar tocant i cantant, passar les nits rient amb les “blagues” i trencant-nos el cap per trobar les solucions de les “histoires”, aprendre a fer cuscús amb un gran cuiner, buscar estels fugaços estirades sobre una duna, fer mil preguntes sobre la cultura marroquí i rebre sempre una resposta...

Segurament deu ser per culpa d’aquesta gent tan hospitalària, que fa tants esforços per ajudar-se mútuament, tan oberta i amable; deu ser per culpa seva i del paisatge tranquil·litzador que se’ls hi fa tan difícil marxar.

Les 15 i una nits IV

Expectatives europees, clima africà

Ara és el Kader, o Marrameu com elles l’anomenen, qui reprèn la narració.

Les acompanyo fins la seva habitació, desitjant-les-hi que passin un bon dia i una bona nit i els hi dic que si tenen qualsevol problema que vagin a recepció, on el Simo (el tercer Mohamed) les ajudarà, i desprès m’acomiado.
Entren deixant les maletes al primer lloc que pillen i tirant-se al llit des d’on admiren la decoració àrab. Després de passar-se mitja hora lluitant amb l’aire condicionat perquè allò deixi de semblar una sauna, van directes a la pica amb intenció de refrescar-se la cara abans d’una dutxeta ben freda. Però sorpresa: no hi ha aigua freda. No hi ha refrigerador i com que són prop de les 4 de la tarda les canonades han tingut molt de temps per esclafar-se. Casi que amb l’aigua de l’aixeta podrien bullir pasta. Hauran d’esperar al matí següent per dutxar-se amb aigua tèbia. L’únic que se’ls hi acut és encendre la nevera i ficar-ho tot a dins (i tot significa moltes coses: com els sabons del cos, de la cara, el xampú i els hi va faltar poc per afegir-hi també el pijama). Exageracions que van anar desapareixent a mesura que s’habituaven al clima. Després d’intentar fer una migdiadeta amb el cap als peus del llit, just a sota d’on surt l’aire condicionat, i sense gaire èxit, agafen la macro clau de l’habitació i tanquen per dirigir-se cap a l’edifici on està el menjador: és hora de sopar.
A fora s’està millor que a dins i allà han desenrotllat una catifa.

El Mohamed mira sota els seus peus la mateixa catifa que ara descriu el Kader i somriu al recordar totes les nits que han passat allà, estirats amb elles, mirant les estrelles, buscant estels fugaços i explicant-se “5 étoiles”, algun que altre “palais” (quan insistien molt) i “histoires”. Però en aquest moment del relat encara no es coneixien casi, només havien intercanviat unes quantes paraules.

Doncs allà fora el Mohamed, al que la nit següent apodarien “Risitas”, acaba de parar taula mentre l’Isham porta el pa marroquí tallat a triangles. El Risitas els hi pregunta amb amabilitat si han descansat bé. Elles diuen que sí encara que no sigui del tot veritat.
Comencen a menjar i de cop senten un soroll que ve de sota la taula. Miren i veuen un petit gat primíssim. Es giren i s’adonen que hi ha deu més com ell al seu voltant que miren el menjar amb ulls ansiosos i comencen a miolar. Una companyia que des de llavors es repetirà cada nit i que només les abandonarà si surt algú de l’hotel i els hi diu “sir”, que significa ves-t’en, acompanyant les paraules d’un moviment suau de mà.

Les 15 i una nits III

De 40º cap a dalt

Seuen al cotxe completament rectes, formant un angle de 90º, intentant recolzar-se el mínim possible als seients de pell que s’enganxen de forma desagradable i traient el cap per la finestra sense poder esquivar les glopades d’aire calent.

Cap a la una del migdia paren a canviar euros per dirhams. El paisatge es veu emboirat, recobert per una mena de tela transparent que causen les altes temperatures. Pel carrer passegen uns quants homes vestits amb gil·labes de colors clars, que contrasten amb la seva pell fosca i els hi estilitzen la figura, atorgant-los elegància. Calcen uns esclops amb la punta doblegada cap amunt. Les amigues somriuen en pensar que és com si caminessin pel decorat de la peli d’Aladí.

Entren al banc i intenten endevinar qui és l’últim, però la manera de fer la cua aquí és diferent: no es tracta d’una filera de persones sinó d’objectes. Cadascú posa la seva targeta o algun paper identificatiu sobre el mostrador, formant una línia que estableix el torn de cada persona.

Un cop han acabat tornen a entrar dins el forn i el Mustafà posa en marxa el vehicle.

Són prop de les 2 i toca descansar i menjar alguna cosa. El lloc on paren és una mena de motel de luxe, ple de vegetació per dins, amb lavabos que no són latrines i habitacions amb aire condicionat on s’està fresquet. Les noies demanem una ampolla d’aigua congelada però encara no tenen ganes de dinar. Miren com el Mustafà menja i fa una petita migdiada (estirant-se a l’estil dels rajás) i intercanvien algunes paraules amb el Kader que tampoc dina. Uns minuts més tard toca fer l’oració. El taxista s’agenolla al costat del Mercedes mirant cap a la Meca. I un altre cop a la carretera.

Aquí s’atura la narració de cop pel moviment brusc que ha fet el Mohamed. Encenen la llanterna per veure què passa i després de buscar una estona, aixecant els peus i movent-se de lloc, troben la causa: un gran escarabat que passeja tranquil. D’un cop de mà, l’Isham el llença lluny de la catifa.

Passen per bastants controls policials però no els paren fins arribar a l’entrada del seu destí: Mhamit. Allà al Mustafà li demanen un munt de papers i li pregunten per què té el vidre de davant esquerdat. A elles les examinen de dalt a baix amb la mirada desconfiada.

Quan per fi baixen definitivament del taxi porten cara d’esgotades i es sorprenen en saber que són les úniques hostesses de l’hotel. Encara no són conscients del gran avantatge que això els hi suposarà a l’hora de conèixer millor la gent d’allà.

Les 15 i una nits II

Carretera amunt, cap al Sud

En despertar ja ha sortit el Sol i a les finestres es van movent les muntanyes del Mitjà Atlas. Mustafà els hi explica que allà dalt hi ha pistes d’esquí a l’hivern. Sembla impossible que en algun moment de l’any allò pugui estar cobert de neu.
Al voltant de les 8 del matí paren a esmorzar en un petit poble i allà prenen un cafè amb llet boníssim i el primer dels mil tes que provaran. També els hi serveixen un platet amb oli d’oliva i un altre amb un gran pa rodó, un detall que les estranya i al que acabaran acostumant-se. Es troben en una vall plena de vegetació que contrasta amb l’aridesa de les muntanyes.

El Samir fa una pausa per beure una mica de te. Xarrupa, l’assaboreix amb calma i torna a parlar:

Després del descans i que el Mustafà compri menjar per la seva família, tornen a entrar al cotxe per continuar. Comencen a pujar per carreteres estretes plenes de corbes tancades (just el lloc que el conductor considera més adequat per adelantar i per provar quina és la màxima velocitat que pot pillar el trastu) fins arribar a més de 2000m d’alçada. L’home és molt atent amb les noies i cada poc temps va mirant-les pel retrovisor preguntant: “Ça va les gazelles?”. El clima és fresc, molt agradable; encara no s’imaginen la calor que les espera.
En arribar a Ouarzazate recullen a un noi de pell bruna, amb gorra d’Azalay i vestit a l’europea, que les saluda content.

El Samir el mira i li pica l’ullet.

És l’Abdel Kader, el mateix que s’ocuparà d’acomodar-les a l’hotel i de portar-les a la seva associació a la kasba al matí següent. Els hi explica, en un francès perfecte, que ha estudiat lingüística a la universitat i parlen de Tahar Ben Jeloun, un autor que elles van llegir a les classes d’ètica a l’escola quan eren petites.
La pròxima parada és a les afores de Ouarzazate, a casa del taxista. Les convida a passar i els hi presenta la seva dona i els seus tres fills. És una casa humil. Les fa seure en el que sembla el saló, sobre una catifa a terra, davant d’una tele moderna que sembla un altar. A les noies els hi sorprèn que tingui una tele però més tard descobriran que a gairebé totes les cases n’hi ha una, encara que l’habitacle siguin quatre parets de fang i una catifa a terra, mai hi falta aquest aparell que xoca amb la sobrietat del seu voltant. Allà assegudes mengen “pain de graisse” o una cosa així, que unten amb melmelada o oli (deliciós) i beuen te un altre cop.
Cap al migdia prossegueixen el camí i a mesura que s’endinsen a les venes de les muntanyes seques i erosionades, cap a l’inici del Sàhara, la temperatura va augmentant de manera incòmode fins que l’aire es fa casi irrespirable. Van passant per diferents pobles que semblen miratges després d’oasis amb palmeres frondoses.