miércoles, 16 de julio de 2008
J.D.Salinger
"-Podría ser de esas en que a los treita años te encuentras un día sentado en un bar odiando a todos los que entran con aspecto de haber jugado a fútbol en la universidad.[...]O puede que acabes en alguna oficina tirándole clips a la secretaria más cercana.
[...]
-Es el tipo de caída destinada a los hombres que en algún momento de su vida buscaron en su entorno algo que éste no podía proporcionarles.[...] Así que dejaron de buscar. Abandonaron la búsqueda antes de iniciarla siquiera.¿Me sigues?"
Son un par de párrafos que me han llamado la atención de El guardián entre el centeno.
Trata de un chico que parece Woody Allen de joven, (al menos a mí me lo parece excepto por lo de que odia las películas), irónico, que describe cómo pasa por un momento crítico en su vida. Pero lo hace de una manera tan inocente, tan natural que engancha desde el principio.
Vale muchísimo la pena, fácil de leer y puede que a algunos/as las situaciones les resulten familiares.
Aprovechad que en verano hay muchos ratos libres!
jueves, 10 de julio de 2008
Jack Johnson! 28/06
L’últim dissabte de juny, Hawai va venir al Pavelló Olímpic de Badalona i va portar onades, planxes de surf, palmeres, relax i molta energia positiva en forma de…música!:
JACK JOHNSON!!
Un concert increïble. Fins i tot sonava millor en directe que als CDs. I el muntatge molt ben pensat: diferents requadres a l’escenari per on es projectaven imatges que semblaven tretes d'una exposició de fotos.
I, sobretot, mai havia vist que el públic estimés tant a un cantant.
Time is just a melodie...
sábado, 21 de junio de 2008
Benvinguts a la República Independent de Casa Meva
Tot comença amb una tortura: cap de setmana amb calor d’estiu, sol temptador i mitja Barcelona estudiantil emborratxant-se per fi de curs, mentre a uns quants ens obliguen a menjar toxus de reprografia i empassar sumes d’inicials.
Ens refugiem en una petita república vivint entre llum (terrassa!) i ombres(interior fresquet). Per tal d’augmentar la nostra resistència, algunes opten per esmorzar capuccino amb sal (per què fer cas de les etiquetes?) i d’altres afegeixen “12uvas de la suerte” a l’amanida (per cap d’any prendràs 12 olives?). La cuina es converteix en sala de ball, la cantonada de la taula en un perill i les coreografies en chistes molt graciosos.
Creem les nostres tradicions, com per exemple no beure mai dos cops seguits del mateix got(així si mires el rentaplats sembla que hi hagi 15 persones a casa quan només som 3); el nostre lema: (pel matí) “ja estudiaré per la tarda”, (a la tarda) “ja estudiaré per la nit”, (a la nit) “mirem Matrix?”; i el nostre himne: “Pero mira cómo beben los peces en el río...”
En fi, un gran cap de setmana!
sábado, 31 de mayo de 2008
Primavera Sound 08!
Després ens anem cap a l’escenari Rockdelux a veure Grande-Marlaska: toquen pop polític (segons diu el llibret del Primavera Sound). El guitarrista bastant bo i els ritmes animats. Si haguessin fet el concert de nit segurament molta més gent hauria ballat amb ells perquè estan bé, tot i que s’han d’escoltar més d’una vegada, al principi no enganxen massa.
Cap a les 19:10 canviem d’escenari per anar a The Cribs. Vaya espectacle. Dos tius encocadíssims, sobretot un d’ells que no parava de saltar com un boig i obrir i tancar la boca de manera exagerada. Un rock bastant brut on no s’entenia gaire del que deien, però no sonaven del tot malament.
Llavors arriba Bishop Allen! No ens l’imaginàvem així (d’aspecte físic) però transmetien la mateixa felicitat que les seves cançons, tot i que algunes lletres no són precisament alegres. És un dels tres grups que més em van agradar.
Vam sentir també una estoneta The Sonics, uns homes ara ja una mica iaietes, que segons diuen van ser els primers en fer punk i garage, tot i que com no van sortir d’EUA no es van donar a conèixer internacionalment fins que va aparèixer una de les grans eines de la globalització: internet. Llavors ja eren bastant grandets i no treien CDs. Es veu que eren un dels grups preferits del Kurt Cobain.
Després ens vam apalancar un ratiyu als pufs (gran idea!) que hi havia en un raconet sobre una catifa de gespa, per descansar i prendre alguna cosa de sopar. Un fotògraf d’una revista alemanya se’ns va seure al costat i ens va recomanar que anéssim a veure Devo, que estava molt bé, i li vam fer cas. Tenia molta raó.
“We’re not men, we’re Devo!!”
Un grup de tius amb cabell blanc casi tots, que anaven amb vestits de plàstic groc i uns estranys gorros vermells al cap. Però la guitarra barrejada amb la música electro animava moltíssim a ballar!
A la 01:05 era el torn d’una de les més esperades: Cat Power. Estava a petar, fins i tot les grades, però a mi em va semblar música massa lenta per un concert.
I, per fi!, (després d’una hora assegudes davant de la reixa de primera fila per guardar lloc) The Rumble Strips! El grup amb més energia dels que vaig escoltar!
jueves, 22 de mayo de 2008
Ideas sobre el arte
lunes, 12 de mayo de 2008
miércoles, 7 de mayo de 2008
Pez pirata y Brad Pitt de incógnito
Más tarde, alrededor de las 16h, coge el metro, hace trasbordo hasta llegar a Vallcarca, donde se pierde entre una marabunta de guiris que caminan siguiendo señales hacia el Parc Güell. No tiene dinero para ir al gimnasio, pero subir cada día esas escaleras, casi perpendiculares e interminables, que preceden al parque (ella no sube por las mecánicas nunca) le hace quemar más calorías que una hora de clase de steps. Y, ¿por qué ese extraño recorrido? Pues fácil. Un día leyó en alguna revista que Brad Pitt es un amante de Gaudí y que siempre que puede se escapa a Barcelona y pasea de incógnito por aquel lugar. Ella tiene la certeza de que algún día dará con el actor y por eso se dedica a escudriñar a cada extranjero con buen cuerpo, gafas de sol y gorra (será que hay pocos…) hasta que consiga su objetivo. Cuando le encuentre tiene muy claro lo que hará: le secuestrará, se lo llevará a su futura cabaña en el rompeolas y a cambio de su libertad le pedirá (no sexo, que es lo que la gran mayoría de las chicas desearía) sino que lleve a las pantallas un guión que está escribiendo y que actúe como protagonista.
En eso está pensando cuando, al levantar la mirada, el sol le obliga a entrecerrar los ojos. Entonces se da cuenta y sonríe, porque se acerca el verano y los días cada vez son más largos.