Summercase!

1r día:

El Fòrum, un buen sitio para echarse unas viciadas al Guitar Hero, hacerse unas fotos con unos Levi's desencajados, aprender que en el 95 por fin de año en Razz ya regalaban camisetas, beber gratis un vaso de Chufi, cenar una mierda de kebab enano que casi cabe en la palma de la mano(malditos timadores de Telepizza!) y creo que me dejo algo...ah!sí! Ir de conciertos!!

La que movió masas: Blondie (es iaia xo cómo baila!)

Heart like a glass

El que más nos hizo cantar: Maximo Park

Books from boxes

Los que más nos hicieron bailar: 2manydjs

El descubrimiento: We are scientists

Los más grandes: The Verve (y los que mejor sonido tuvieron)
Bitter Sweet Symphonie

Cause it's a bittersweet symphony this life
Trying to make ends meet, you're a slave to the money then you die
[...]
But I'm a million different people from one day to the next
[...]
I let the melody shine, let it cleanse my mind , I feel free now

J.D.Salinger

"-He dicho que no, que no habrá sitios maravillosos a los que podremos ir cuando haya ido a la universidad. Escúchame bien. Entonces todo será diferente. Tendremos que bajar en ascensores con maletas y todas esas cosas. Tendremos que llamar a todo el mundo para despedirnos, y mandarles postales desde los hoteles y todo eso. Y yo estaré trabajando en una oficina ganando un montón de pasta, e iré a trabajar en taxi[...] y leeré los periódicos, y jugaré al bridge todo el tiempo, e iré al cine y veré un montón de cortos, y de trailers, y de noticiarios estúpidos.[...] Siempre sacando estúpidas carreras de caballos y una señora rompiendo una botella contra un barco y un chimpancé con pantalones montado en una maldita bicicleta. No será lo mismo."

"-Podría ser de esas en que a los treita años te encuentras un día sentado en un bar odiando a todos los que entran con aspecto de haber jugado a fútbol en la universidad.[...]O puede que acabes en alguna oficina tirándole clips a la secretaria más cercana.
[...]
-Es el tipo de caída destinada a los hombres que en algún momento de su vida buscaron en su entorno algo que éste no podía proporcionarles.[...] Así que dejaron de buscar. Abandonaron la búsqueda antes de iniciarla siquiera.¿Me sigues?"

Son un par de párrafos que me han llamado la atención de El guardián entre el centeno.
Trata de un chico que parece Woody Allen de joven, (al menos a mí me lo parece excepto por lo de que odia las películas), irónico, que describe cómo pasa por un momento crítico en su vida. Pero lo hace de una manera tan inocente, tan natural que engancha desde el principio.
Vale muchísimo la pena, fácil de leer y puede que a algunos/as las situaciones les resulten familiares.
Aprovechad que en verano hay muchos ratos libres!

Jack Johnson! 28/06

L’últim dissabte de juny, Hawai va venir al Pavelló Olímpic de Badalona i va portar onades, planxes de surf, palmeres, relax i molta energia positiva en forma de…música!:

JACK JOHNSON!!

Un concert increïble. Fins i tot sonava millor en directe que als CDs. I el muntatge molt ben pensat: diferents requadres a l’escenari per on es projectaven imatges que semblaven tretes d'una exposició de fotos.

I, sobretot, mai havia vist que el públic estimés tant a un cantant.

Time is just a melodie...

Benvinguts a la República Independent de Casa Meva

Tot comença amb una tortura: cap de setmana amb calor d’estiu, sol temptador i mitja Barcelona estudiantil emborratxant-se per fi de curs, mentre a uns quants ens obliguen a menjar toxus de reprografia i empassar sumes d’inicials.

Ens refugiem en una petita república vivint entre llum (terrassa!) i ombres(interior fresquet). Per tal d’augmentar la nostra resistència, algunes opten per esmorzar capuccino amb sal (per què fer cas de les etiquetes?) i d’altres afegeixen “12uvas de la suerte” a l’amanida (per cap d’any prendràs 12 olives?). La cuina es converteix en sala de ball, la cantonada de la taula en un perill i les coreografies en chistes molt graciosos.

Creem les nostres tradicions, com per exemple no beure mai dos cops seguits del mateix got(així si mires el rentaplats sembla que hi hagi 15 persones a casa quan només som 3); el nostre lema: (pel matí) “ja estudiaré per la tarda”, (a la tarda) “ja estudiaré per la nit”, (a la nit) “mirem Matrix?”; i el nostre himne: “Pero mira cómo beben los peces en el río...”

En fi, un gran cap de setmana!

Primavera Sound 08!

Existeix un poble de costa habitat només per músics. Fa vuit anys estava situat al Poble Espanyol, però al 2005 es trasllada (és un poble nòmada) cap al Fòrum. Allà no s’hi pot entrar si no toques algun instrument, composes o cantes. Però el 29,30 i 31 de maig es fa una excepció: deixen que la resta de mortals puguin disfrutar de la seva música els 3dies seguits. I és brutal!

Gairebé 12h de concerts des de les 5 de la tarda!

Comencem a l’Auditori amb un dels millors, el més emotiu de tot el dia: The Swell Season, el grup dels protagonistes de Once (2veus increïbles).

Després ens anem cap a l’escenari Rockdelux a veure Grande-Marlaska: toquen pop polític (segons diu el llibret del Primavera Sound). El guitarrista bastant bo i els ritmes animats. Si haguessin fet el concert de nit segurament molta més gent hauria ballat amb ells perquè estan bé, tot i que s’han d’escoltar més d’una vegada, al principi no enganxen massa.

Cap a les 19:10 canviem d’escenari per anar a The Cribs. Vaya espectacle. Dos tius encocadíssims, sobretot un d’ells que no parava de saltar com un boig i obrir i tancar la boca de manera exagerada. Un rock bastant brut on no s’entenia gaire del que deien, però no sonaven del tot malament.

Llavors arriba Bishop Allen! No ens l’imaginàvem així (d’aspecte físic) però transmetien la mateixa felicitat que les seves cançons, tot i que algunes lletres no són precisament alegres. És un dels tres grups que més em van agradar.

Vam sentir també una estoneta The Sonics, uns homes ara ja una mica iaietes, que segons diuen van ser els primers en fer punk i garage, tot i que com no van sortir d’EUA no es van donar a conèixer internacionalment fins que va aparèixer una de les grans eines de la globalització: internet. Llavors ja eren bastant grandets i no treien CDs. Es veu que eren un dels grups preferits del Kurt Cobain.

Després ens vam apalancar un ratiyu als pufs (gran idea!) que hi havia en un raconet sobre una catifa de gespa, per descansar i prendre alguna cosa de sopar. Un fotògraf d’una revista alemanya se’ns va seure al costat i ens va recomanar que anéssim a veure Devo, que estava molt bé, i li vam fer cas. Tenia molta raó.

“We’re not men, we’re Devo!!”

Un grup de tius amb cabell blanc casi tots, que anaven amb vestits de plàstic groc i uns estranys gorros vermells al cap. Però la guitarra barrejada amb la música electro animava moltíssim a ballar!

A la 01:05 era el torn d’una de les més esperades: Cat Power. Estava a petar, fins i tot les grades, però a mi em va semblar música massa lenta per un concert.

I, per fi!, (després d’una hora assegudes davant de la reixa de primera fila per guardar lloc) The Rumble Strips! El grup amb més energia dels que vaig escoltar!

Llàstima que al final només quedi això:

Ideas sobre el arte

Presenta una concepción mágica de la obra de arte: el cuadro, contrariamente a la tradición clásica e incluso al cubismo, no debe ser la representación de las cosas sino un objeto en sí mismo, un "objeto de poder", un "valor de presencia" como se le concibe en las sociedades tribales del arte africano y de Oceanía, por ejemplo: algo investido por el artista chamán de una carga eléctrica capaz de sacudir al espectador como un fetiche o un talismán, con virtudes terapéuticas o, al menos, de despertar.

Youssef Ishaghpour (Libro sobre Antoni Tàpies)

Uno escribe, al menos yo lo hago, para dotar de sentido a lo que no lo tuvo y para inventar lo que a la vida se le olvidó.

Maruja Torres

Descobrint Barcelona...

Un nou verb: ravalejar