domingo, 21 de marzo de 2010

Public Opinion (1992)

[...] Para comprender la violencia de la guerra y la política debemos recordar que prácticamente todos los integrantes de cada una de las partes en conflicto creen ciegamente en su imagen mental de la parte contraria y no toman en consideración los hechos, sino lo que suponen de los hechos.

En ocasiones, los individuos creamos nuestra propia fachada cuando pensamos que estamos desvelando paisajes del interior.

La ficción se toma por verdadera [...] porque urge hacerlo.

The World Outside and the Pictures in Our Heads.
Walter Lippman

miércoles, 10 de marzo de 2010

Playa del Sur

La dentellada del mar muerde
la abierta pulpa de la costa
donde se estrella el agua verde
contra la tierra silenciosa.

Parado cielo y lejanía
El horizonte, como un brazo,
rodea la fruta encendida
del sol cayendo en el ocaso.

Frente a la furia del mar son
inútiles todos los sueños.
¿Para qué decir la canción
de un corazón que es tan pequeño?

Sin embargo, es tan vasto el cielo
y rueda el tiempo, sin embargo.
¡Tenderse y dejarse llevar
por este viento azul y amargo!

Desgranado viento del mar,
sigue besándome la cara.
¡Arrástrame, viento del mar,
adonde nadie me esperara!

A la tierra más pobre y dura
llévame, viento, entre tus alas,
así como llevas a veces
las semillas de las hierbas malas.

Ellas quieren rincones húmedos,
surcos abiertos, ellas quieren
crecer como todas las hierbas:
¡yo sólo quiero que me lleves!

Allá estaré como aquí estoy:
adonde vaya estaré siempre con el deseo de partir
y con las manos en la frente...

Ésa es la pequeña canción
arrullada en un vasto sueño.
¿Para qué decir la canción
si el corazón es tan pequeño?

Pequeño frente al horizonte
y frente al mar enloquecido.
¡Si Dios gimiera en esta playa
nadie oiría sus gemidos!

A mordiscos de sal y espuma
borra el mar mis últimos pasos...

La marea desata ahora
su cinturón, en el ocaso.

Y una bandada raya el cielo
como una nube de flechazos...

Pablo Neruda

domingo, 28 de febrero de 2010

A Dios rogando y con el mazo dando

Al mismo tiempo, el presidente débil -más débil, en el seno interior, que la mayoría de los presidentes y primeros ministros europeos- acaba de enviar 30000 soldados a Afganistán y de lanzar la mayor ofensiva desde que la guerra empezó sin apenas oposición interna. Cada semana los servicios secretos de EE.UU. asesinan con aviones no pilotados a jefes de Al Qaeda y de los talibanes -y a quienes se encuentran cerca en aquel momento- sin informar al Congreso ni a la opinión pública.
[...]
Wills cita una frase del ex vicepresidente Dick Cheney -apóstol del poder presidencial- para ilustrar su argumento: "Desde hace cincuenta años el presidente de Estados Unidos está acompañado las 24 horas del día por un consejero militar con una maleta que contiene los códigos nucleares que usaría, y estaría autorizado a usar en caso de un ataque nuclear contra Estados Unidos. [...] No tiene que consultar a nadie, ni tiene que convocar al Congreso, ni consultar con los tribunales."


Presidente débil, presidente fuerte (La Vanguardia, 28 de febrer)

I a la vegada negocien amb els talibans. A Dios rogando y con el mazo dando...

domingo, 7 de febrero de 2010

Rewind

Llum; passadís blanc; el terra vibra i de fons "wonderwall" en versió heaviata. Al seu cap un remix entre el so ambient, Killing me Softly d’Omara Portuondo i un veredicte: NO; al final del passadís un cartell: L4; i a les mans un tuper de plàstic dels de menjar preparat d'El Corte Inglés amb dos ninos dins, un del Goku i l'altre del Vegeta.

Fa unes hores estava assegut en una cadira davant d’un jurat. Uns quants professors d’una prestigiosa
escola de música de Barcelona l’escoltaven, analitzant tot el que entrava per les seves orelles per després elaborar un veredicte. Un sí o un no - i és que els veredictes sempre s’expressen en monosíl·labs i el monosíl·lab és massa curt per ser just i allò que és curt normalment funciona com una fuetada, contundent però freda perquè és instantània, freda encara que el veredicte sigui positiu, violent encara que el monosíl·lab sigui el desitjat- a la petició de fer música al metro. Als seus peus un tuper amb dos ninos dins que també escolten –ells no classifiquen cada nota, limitant-les a bones o dolentes, ells només escolten- com toca l’acordió i canta els fragments de les tres cançons triades pel jurat. Però ell en el moment de la interpretació no els veu als professors de la prestigiosa escola, perquè en el fons aquella decisió només és una més, i gaudeix del que està tocant com si ho escoltés d’algú altre.

Uns dies abans la seva mare li havia demanat que anés a comprar-li uns pantalons nous per l’uniforme del metro, que ella estava molt cansada per sortir de casa. De la mateixa talla, tot igual, però que els necessitava perquè els que tenia ja estaven massa desgastats, masses anys aixecant-se a les 4 del matí per anar a conduir i com diu ella: “La roba es desgasta més si quan te la poses és fosc i encara més si està constantment fregant contra una cadira, i més encara si és la cadira de conduir el metro, que ja li he agafat molta mania!”. I ja li havia repetit més d’un cop que no toquis al metro que t’hauràs de comprar roba nova abans que hagis guanyat diners suficients per comprar-te-la. Però era tossut i aquell desig el tenia des de petit. Un desig segurament equivocat perquè es basava en la idea que només al metro i al carrer tothom pot gaudir de la música sense haver de pagar o sense pagar en excés per ella. El carrer ja el tenia guanyat i ara només li faltava aquell espai dels transports públics. Barrejava aquells pensaments amb la voluntat de fer del metro un gran bar musical públic, perquè ell pensava que ja ho era una mica, hi ha màquines de begudes i de menjar i també hi ha música en viu, només calia relacionar els elements amb un pèl de gràcia.
I sempre que pensa en allò li ve al cap una imatge que li va quedar gravada de petit i que li encata recrear:

Un parell de cadires apartades en un recó, llum fosca i una parella que balla en una pista improvisada. Un jove canta i toca el piano, una dona seu en una caixa buida de cerveses i el mira hipnotitzada mentre acaricia el cabell d'un nen de quatre anys que seu a terra i juga amb dos ninos de Bola de Drac als que fa ballar a ritme d'Omara Portuondo.

Oí que alguien cantaba
Una buena canción
Era un muchacho dulce
Un angel dije yo.
I mai és capaç de recordar-ho sense tararejar en veu alta.

Pedazos de mi vida
narraba su canción
¿De dónde me conoce?
Qué estraño pense yo
Cantaba mi esperanza y un poco mi dolor
A la barra un cambrer amb els colzes recolzats i la barbeta sobre les mans s'ho mira mig somrient mig plorant.

domingo, 31 de enero de 2010

Coses que passen pel món

Dades recollides entre novembre del 2009 i gener del 2010:

El coste de un soldado afgano es infinitamente menor al de un estadounidense (1 millón de $ al año, la renta per cápita de 2000 afganos).
(El País)

Uganda ha propuesto una ley que admite la pena de muerte a gais y el encarcelamiento durante siete años para familiares y amigos que no denuncien la homosexualidad.
(El País)

El 12% de la població mundial és responsable del 60% de la despesa de consum privat al món.
(Justicia i Pau)

But many Republicans oppose closing Guantánamo, arguing that housing the detainees on United Status soil would create unnecessary security risks.
(The New York Times)

Italia ha decidido limitar a un máximo del 30% el porcentaje de estudiantes extranjeros en las escuelas públicas.
(El Mundo)

La Liga Norte se niega a que limpien sus oficinas empleados musulmanes.
(El Mundo)

El presidente de EEUU, Barack Obama, ha ordenado que se acelere el despliegue del sistema antimisiles en el golfo Pérsico ante un posible ataque de Irán.
(El País)