Un cop hem reconvertit el cotxe-motel en cotxe-vehicle, ens posem en marxa.A pocs metres de la plaça de San Sebastián (on havíem aparcat), desentona amb el conjunt un pub irlandès que, per més raresa, obre de bon matí. Entrem, ens rentem la cara al lavabo, demanem un parell de cafès i escollim una taula de dos a la finestra, per on entra una llum suau que filtren alguns vitralls de colors. Cadascuna escull una part del diari que hem comprat i ens posem a llegir i esmorzar amb molta calma, comentant articles i notícies.
La nostra conversa i els nostres silencis es superposen als d’un parell de senyors grans que seuen a la nostra dreta. Senyors autèntics, un d’ells amb barret i ulleres que sembla robat de principis del segle passat. Filosofen sobre la soledat amb la lleugeresa d’una conversa matutina. I es crea un contrast bonic. Ells amb la seva rutina, nosaltres només de pas. Ells locals, nosaltres forasteres. Ells entrats en anys, nosaltres casi ni superem la vintena.
Comença la visita a Orihuela, just el diumenge de rams. Fotos per tot arreu dels nens empolainats i els pares arregladíssims i ja dels avis ni parlem. Tot sota un sol estiuenc barrejat amb palmes de setmana santa, que algunes nenes vestides de princeses utilitzen com a espasa per lluitar mentre esperen el començament de la missa davant la catedral. La majoria són carrers petits, ben restaurats, amb edificis senyorials. Un lloc
amb història, normal tractant-se del casc antic.Després visitem la casa del poeta Miguel Hernández. Aquesta sí, restauradíssima, tot i que encara s’intueix la seva forma humil de l’origen.
I passat el migdia, un altre cop cap al cotxe. Pròxima parada: Águilas.
