- ...al lavabo posaré aquell Tàpies del cos d’un home amb apendicitis i a l’entrada, però a fora, al jardí, les escultures de dos zombis.
- Per defensar la casa i espantar als possibles lladres, no?
- Exacte! I, aviam, a la cuina, que allà t’hi passes moltes hores, una sèrie de Giacomettis a llapis. Després, al saló un Basquiat i al dormitori...
- A sobre del prestatge ple de les sorpreses dels ous kinder.
- Jeje, sí, allà sobre, aquell que sembla una muntanya però que en realitat és un nu de dona.
- Bueno, i tot això en un pis amb uns finestrals ben grans per on es vegin tot d’arbres, no?
- Clar!
- Però falta el més important, uns bons sofàs per seure molta estona i parlar de les nostres coses i un bon programa d’exposicions per recórrer.
Una de les noies sosté la tassa de té entre les mans, perquè està calenta i les seves mans molt fredes, i l’altra tira el sucre al cafè i va remenant mentre parla.
En aquell instant, per la porta entren unes altres dues noies, ben abrigades, amb guants, bufanda, i casc de moto a la mà. La dependenta les saluda en un to familiar. Passen davant del mostrador ple de dolços i continuen cap al fons, pel passadís estret. Deixen a la dreta una mini-cuina amb els estris necessaris per preparar cafè i té, travessen una porta gran de fusta i vidres opacs de colors i seuen en una de les tauletes rodones escampades per la petita sala pintada de verd. Taules amb una espelma al mig de cada una d’elles (ara apagada perquè són les 11 del matí: l’hora d’estadística) i la carta dels tes (l’especialitat de la casa).
Un cop assegudes, criden a la dependenta pel seu nom. Ella s’apropa coixejant i amb la seva cara de senyora gran amable, a conjunt amb el local, els hi diu:
-Què, ja heu acabat el vostre passeig matinal pel Born?
-Sí.
-I què heu descobert avui?
-Sabies que per aquí hi ha un carrer que es diu carrer de les Mosques? No sé, ens ha fet gràcia. I també hem vist un restaurant amb molt bona pinta, que es veu que les nits de dijous a diumenge hi ha sessió de jazz en directe i no cobren entrada, és a dir que només et cobren el que consumeixis.
-Està bé, està bé. Bueno, us porto lu de sempre, no?
-Sí.
- Per defensar la casa i espantar als possibles lladres, no?
- Exacte! I, aviam, a la cuina, que allà t’hi passes moltes hores, una sèrie de Giacomettis a llapis. Després, al saló un Basquiat i al dormitori...
- A sobre del prestatge ple de les sorpreses dels ous kinder.
- Jeje, sí, allà sobre, aquell que sembla una muntanya però que en realitat és un nu de dona.
- Bueno, i tot això en un pis amb uns finestrals ben grans per on es vegin tot d’arbres, no?
- Clar!
- Però falta el més important, uns bons sofàs per seure molta estona i parlar de les nostres coses i un bon programa d’exposicions per recórrer.
Una de les noies sosté la tassa de té entre les mans, perquè està calenta i les seves mans molt fredes, i l’altra tira el sucre al cafè i va remenant mentre parla.
En aquell instant, per la porta entren unes altres dues noies, ben abrigades, amb guants, bufanda, i casc de moto a la mà. La dependenta les saluda en un to familiar. Passen davant del mostrador ple de dolços i continuen cap al fons, pel passadís estret. Deixen a la dreta una mini-cuina amb els estris necessaris per preparar cafè i té, travessen una porta gran de fusta i vidres opacs de colors i seuen en una de les tauletes rodones escampades per la petita sala pintada de verd. Taules amb una espelma al mig de cada una d’elles (ara apagada perquè són les 11 del matí: l’hora d’estadística) i la carta dels tes (l’especialitat de la casa).
Un cop assegudes, criden a la dependenta pel seu nom. Ella s’apropa coixejant i amb la seva cara de senyora gran amable, a conjunt amb el local, els hi diu:
-Què, ja heu acabat el vostre passeig matinal pel Born?
-Sí.
-I què heu descobert avui?
-Sabies que per aquí hi ha un carrer que es diu carrer de les Mosques? No sé, ens ha fet gràcia. I també hem vist un restaurant amb molt bona pinta, que es veu que les nits de dijous a diumenge hi ha sessió de jazz en directe i no cobren entrada, és a dir que només et cobren el que consumeixis.
-Està bé, està bé. Bueno, us porto lu de sempre, no?
-Sí.
Per vosaltres
No hay comentarios:
Publicar un comentario