Les 15 i una nits V

Comiat

El Risitas pren la paraula.

Quinze dies després d’aquell primer sopar les trobem al mateix lloc. Aquest cop no seuen a les cadires sinó directament sobre la catifa i els coixins, davant les escales del que ara els hi sembla un palau marroquí en un indret preciós a la frontera amb el Sàhara. Callen i miren al seu voltant. Si poguéssim obrir els seus caps descobriríem uns sentiments difícils de convertir en paraules. Observen tot allò que ja se’ls hi ha fet familiar i fan un repàs del seu viatge. Segurament s’adonen que no són les mateixes persones que quan van arribar. Ha sigut una experiència massa intensa per quedar-se indiferents. Han descobert una cultura i un paisatge que les han deixat impressionades. És com si M’hmid els hi hagués fet un encanteri amb la seva màgia oriental.

O potser la màgia prové de la felicitat sincera de la gent d’allà, del fet de respirar pols i mastegar sorra després d’una “shash rambla”, de cantar amb els nens, fer-los-hi pessigolles per atrapar algun d’aquells somriures increïbles o agafar-los en braços perquè arribin a dibuixar a la pissarra, repetir cada matí i cada tarda les figures o els colors en francès, intentar aprendre algunes paraules en àrab, beure el te a xarrups per no cremar-se la llengua, acabar amb els dits amb gust de dàtil i carn després de menjar amb les mans, treure’s les sabates per seure a la catifa, veure aquells peus tan bonics, tan elegants, fer el mateix camí cap a la kasba descobrint cada dia un paisatge nou, intentar tocar algun instrument seguint les instruccions dels mestres o, encara millor, veure’ls a ells disfrutar tocant i cantant, passar les nits rient amb les “blagues” i trencant-nos el cap per trobar les solucions de les “histoires”, aprendre a fer cuscús amb un gran cuiner, buscar estels fugaços estirades sobre una duna, fer mil preguntes sobre la cultura marroquí i rebre sempre una resposta...

Segurament deu ser per culpa d’aquesta gent tan hospitalària, que fa tants esforços per ajudar-se mútuament, tan oberta i amable; deu ser per culpa seva i del paisatge tranquil·litzador que se’ls hi fa tan difícil marxar.

Les 15 i una nits IV

Expectatives europees, clima africà

Ara és el Kader, o Marrameu com elles l’anomenen, qui reprèn la narració.

Les acompanyo fins la seva habitació, desitjant-les-hi que passin un bon dia i una bona nit i els hi dic que si tenen qualsevol problema que vagin a recepció, on el Simo (el tercer Mohamed) les ajudarà, i desprès m’acomiado.
Entren deixant les maletes al primer lloc que pillen i tirant-se al llit des d’on admiren la decoració àrab. Després de passar-se mitja hora lluitant amb l’aire condicionat perquè allò deixi de semblar una sauna, van directes a la pica amb intenció de refrescar-se la cara abans d’una dutxeta ben freda. Però sorpresa: no hi ha aigua freda. No hi ha refrigerador i com que són prop de les 4 de la tarda les canonades han tingut molt de temps per esclafar-se. Casi que amb l’aigua de l’aixeta podrien bullir pasta. Hauran d’esperar al matí següent per dutxar-se amb aigua tèbia. L’únic que se’ls hi acut és encendre la nevera i ficar-ho tot a dins (i tot significa moltes coses: com els sabons del cos, de la cara, el xampú i els hi va faltar poc per afegir-hi també el pijama). Exageracions que van anar desapareixent a mesura que s’habituaven al clima. Després d’intentar fer una migdiadeta amb el cap als peus del llit, just a sota d’on surt l’aire condicionat, i sense gaire èxit, agafen la macro clau de l’habitació i tanquen per dirigir-se cap a l’edifici on està el menjador: és hora de sopar.
A fora s’està millor que a dins i allà han desenrotllat una catifa.

El Mohamed mira sota els seus peus la mateixa catifa que ara descriu el Kader i somriu al recordar totes les nits que han passat allà, estirats amb elles, mirant les estrelles, buscant estels fugaços i explicant-se “5 étoiles”, algun que altre “palais” (quan insistien molt) i “histoires”. Però en aquest moment del relat encara no es coneixien casi, només havien intercanviat unes quantes paraules.

Doncs allà fora el Mohamed, al que la nit següent apodarien “Risitas”, acaba de parar taula mentre l’Isham porta el pa marroquí tallat a triangles. El Risitas els hi pregunta amb amabilitat si han descansat bé. Elles diuen que sí encara que no sigui del tot veritat.
Comencen a menjar i de cop senten un soroll que ve de sota la taula. Miren i veuen un petit gat primíssim. Es giren i s’adonen que hi ha deu més com ell al seu voltant que miren el menjar amb ulls ansiosos i comencen a miolar. Una companyia que des de llavors es repetirà cada nit i que només les abandonarà si surt algú de l’hotel i els hi diu “sir”, que significa ves-t’en, acompanyant les paraules d’un moviment suau de mà.

Les 15 i una nits III

De 40º cap a dalt

Seuen al cotxe completament rectes, formant un angle de 90º, intentant recolzar-se el mínim possible als seients de pell que s’enganxen de forma desagradable i traient el cap per la finestra sense poder esquivar les glopades d’aire calent.

Cap a la una del migdia paren a canviar euros per dirhams. El paisatge es veu emboirat, recobert per una mena de tela transparent que causen les altes temperatures. Pel carrer passegen uns quants homes vestits amb gil·labes de colors clars, que contrasten amb la seva pell fosca i els hi estilitzen la figura, atorgant-los elegància. Calcen uns esclops amb la punta doblegada cap amunt. Les amigues somriuen en pensar que és com si caminessin pel decorat de la peli d’Aladí.

Entren al banc i intenten endevinar qui és l’últim, però la manera de fer la cua aquí és diferent: no es tracta d’una filera de persones sinó d’objectes. Cadascú posa la seva targeta o algun paper identificatiu sobre el mostrador, formant una línia que estableix el torn de cada persona.

Un cop han acabat tornen a entrar dins el forn i el Mustafà posa en marxa el vehicle.

Són prop de les 2 i toca descansar i menjar alguna cosa. El lloc on paren és una mena de motel de luxe, ple de vegetació per dins, amb lavabos que no són latrines i habitacions amb aire condicionat on s’està fresquet. Les noies demanem una ampolla d’aigua congelada però encara no tenen ganes de dinar. Miren com el Mustafà menja i fa una petita migdiada (estirant-se a l’estil dels rajás) i intercanvien algunes paraules amb el Kader que tampoc dina. Uns minuts més tard toca fer l’oració. El taxista s’agenolla al costat del Mercedes mirant cap a la Meca. I un altre cop a la carretera.

Aquí s’atura la narració de cop pel moviment brusc que ha fet el Mohamed. Encenen la llanterna per veure què passa i després de buscar una estona, aixecant els peus i movent-se de lloc, troben la causa: un gran escarabat que passeja tranquil. D’un cop de mà, l’Isham el llença lluny de la catifa.

Passen per bastants controls policials però no els paren fins arribar a l’entrada del seu destí: Mhamit. Allà al Mustafà li demanen un munt de papers i li pregunten per què té el vidre de davant esquerdat. A elles les examinen de dalt a baix amb la mirada desconfiada.

Quan per fi baixen definitivament del taxi porten cara d’esgotades i es sorprenen en saber que són les úniques hostesses de l’hotel. Encara no són conscients del gran avantatge que això els hi suposarà a l’hora de conèixer millor la gent d’allà.

Paréntesis

VETUSTA MORLA

Fue una sorpresa encontrarlos por la Mercè en el Forum, pero qué bien sonaban en esa burbuja con luces de colores...
Llevan 10años tocando aunque sólo han sacado 2 CDs q suenan genial. Son grandes!!


Copenhague

El corría, nunca le enseñaron a andar,
se fue tras luces pálidas.
Ella huía de espejismos y horas de más.
Aeropuertos. Unos vienen, otros se van,
igual q Alicia sin ciudad.
El valor xa marcharse, el miedo a llegar.

Llueve en el canal,
la corriente enseña el camino hacia el mar.
Todos duermen ya.

Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar y nunca saber donde
puedes terminar...o empezar.

Un instante mientras los turistas se van.
Un tren de madrugada consiguió trazar
la frontera entre siempre y jamás.

Ella duerme, tras el vendaval.
No se quitó la ropa.
Sueña con despertar en otro tiempo y en otra ciudad.

Les 15 i una nits II

Carretera amunt, cap al Sud

En despertar ja ha sortit el Sol i a les finestres es van movent les muntanyes del Mitjà Atlas. Mustafà els hi explica que allà dalt hi ha pistes d’esquí a l’hivern. Sembla impossible que en algun moment de l’any allò pugui estar cobert de neu.
Al voltant de les 8 del matí paren a esmorzar en un petit poble i allà prenen un cafè amb llet boníssim i el primer dels mil tes que provaran. També els hi serveixen un platet amb oli d’oliva i un altre amb un gran pa rodó, un detall que les estranya i al que acabaran acostumant-se. Es troben en una vall plena de vegetació que contrasta amb l’aridesa de les muntanyes.

El Samir fa una pausa per beure una mica de te. Xarrupa, l’assaboreix amb calma i torna a parlar:

Després del descans i que el Mustafà compri menjar per la seva família, tornen a entrar al cotxe per continuar. Comencen a pujar per carreteres estretes plenes de corbes tancades (just el lloc que el conductor considera més adequat per adelantar i per provar quina és la màxima velocitat que pot pillar el trastu) fins arribar a més de 2000m d’alçada. L’home és molt atent amb les noies i cada poc temps va mirant-les pel retrovisor preguntant: “Ça va les gazelles?”. El clima és fresc, molt agradable; encara no s’imaginen la calor que les espera.
En arribar a Ouarzazate recullen a un noi de pell bruna, amb gorra d’Azalay i vestit a l’europea, que les saluda content.

El Samir el mira i li pica l’ullet.

És l’Abdel Kader, el mateix que s’ocuparà d’acomodar-les a l’hotel i de portar-les a la seva associació a la kasba al matí següent. Els hi explica, en un francès perfecte, que ha estudiat lingüística a la universitat i parlen de Tahar Ben Jeloun, un autor que elles van llegir a les classes d’ètica a l’escola quan eren petites.
La pròxima parada és a les afores de Ouarzazate, a casa del taxista. Les convida a passar i els hi presenta la seva dona i els seus tres fills. És una casa humil. Les fa seure en el que sembla el saló, sobre una catifa a terra, davant d’una tele moderna que sembla un altar. A les noies els hi sorprèn que tingui una tele però més tard descobriran que a gairebé totes les cases n’hi ha una, encara que l’habitacle siguin quatre parets de fang i una catifa a terra, mai hi falta aquest aparell que xoca amb la sobrietat del seu voltant. Allà assegudes mengen “pain de graisse” o una cosa així, que unten amb melmelada o oli (deliciós) i beuen te un altre cop.
Cap al migdia prossegueixen el camí i a mesura que s’endinsen a les venes de les muntanyes seques i erosionades, cap a l’inici del Sàhara, la temperatura va augmentant de manera incòmode fins que l’aire es fa casi irrespirable. Van passant per diferents pobles que semblen miratges després d’oasis amb palmeres frondoses.

Les 15 i una nits

De fons una veu que prové de la mesquita del centre de Mahmit, convidant a l’oració, es barreja amb el bordar dels gossos en zel i el bram d’algun ase. El Sol fa estona que ha desaparegut deixant lloc a les primeres estrelles d’una nit tèbia de mitjans d’agost.

Davant les escales que donen a la porta del menjador, sobre un parell de catifes i uns quants coixins, Abdul Kader serveix te, passant-lo vàries vegades d’un got a l’altre i després tornant-lo a abocar dins la tetera i afegint més sucre, amb el ritual de sempre. Un dels Mohameds deixa caure sobre la petita taula de plata un parell de paquets de tabac, l’altre va a apagar les llums perquè es vegin millor les estrelles i el tercer treu la hjhoj i seu al costat de l’Isham, que ja està abraçant el jambé, preparat. Comença a sonar una melodia àrab. Uns minuts més tard apareixen el Samir i el Julià, l’amo de l’hotel Azalay. Els dos seuen a terra i el primer s’apropa el cendrer fins a tocar de les seves cames. El relat pot començar:

Era una tarda d’aquelles caloroses de principis de mes. Just l’hora en què la majoria descansàvem estirats a terra, a diferents racons amb ombra dels jardins de l’hotel, fent una migdiada. Vam sentir el motor del taxi i ens vam aixecar de pressa: les que més tard anomenaríem Samira i Hayet havien arribat.

El Samir va pronunciant les paraules lentament, fent llargues pauses i repetint sovint “m’entens?”, amb aquella veu greu i dolça que tranquil·litza. Entre frase i frase li dóna una calada al seu Marquise, que al estar tan sec es consumeix a tota velocitat, transformant les seves paraules en fum.

Mentre les ajudàvem a descarregar les maletes del vell Mercedes, que seguia amb el motor encès encara que les claus ja no estaven al contacte, les noies s’eixugaven la suor de les cares i desenganxaven les samarretes del seu cos movent-les com si fossin vanos per tal que passés una mica d’aire. Segurament deurien tenir encara la imatge del paisatge àrid i rocós del Mitjà Atlas a les seves retines. Havia estat casi tot un dia de viatge des de Marrakech. I és que el primer cop que trepitjaran terra marroquí va ser prop de les 4 de la matinada. L’avió s’havia retardat unes dues hores llargues, i el Mustafà, el taxista, les esperava amb un somriure a la porta de l’aeroport. Van travessar un pàrking ple de Mercedes antics, tots taxis, fins arribar al seu i van començar la ruta cap a Mahmit, encara més al sud que Zagora, a la frontera amb el Sàhara. Al poc temps de camí el conductor els hi diu que pararan en una gasolinera, que són les cinc i és hora de resar, que si els hi suposa algun problema. Elles responem que no i les deixa dins del taxi durant un quart d’hora fins que acaba la pregària i poden continuar. Les noies devien estar derrotades i en poc temps s'adormen.