sábado, 31 de mayo de 2008

Primavera Sound 08!

Existeix un poble de costa habitat només per músics. Fa vuit anys estava situat al Poble Espanyol, però al 2005 es trasllada (és un poble nòmada) cap al Fòrum. Allà no s’hi pot entrar si no toques algun instrument, composes o cantes. Però el 29,30 i 31 de maig es fa una excepció: deixen que la resta de mortals puguin disfrutar de la seva música els 3dies seguits. I és brutal!

Gairebé 12h de concerts des de les 5 de la tarda!

Comencem a l’Auditori amb un dels millors, el més emotiu de tot el dia: The Swell Season, el grup dels protagonistes de Once (2veus increïbles).

Després ens anem cap a l’escenari Rockdelux a veure Grande-Marlaska: toquen pop polític (segons diu el llibret del Primavera Sound). El guitarrista bastant bo i els ritmes animats. Si haguessin fet el concert de nit segurament molta més gent hauria ballat amb ells perquè estan bé, tot i que s’han d’escoltar més d’una vegada, al principi no enganxen massa.

Cap a les 19:10 canviem d’escenari per anar a The Cribs. Vaya espectacle. Dos tius encocadíssims, sobretot un d’ells que no parava de saltar com un boig i obrir i tancar la boca de manera exagerada. Un rock bastant brut on no s’entenia gaire del que deien, però no sonaven del tot malament.

Llavors arriba Bishop Allen! No ens l’imaginàvem així (d’aspecte físic) però transmetien la mateixa felicitat que les seves cançons, tot i que algunes lletres no són precisament alegres. És un dels tres grups que més em van agradar.

Vam sentir també una estoneta The Sonics, uns homes ara ja una mica iaietes, que segons diuen van ser els primers en fer punk i garage, tot i que com no van sortir d’EUA no es van donar a conèixer internacionalment fins que va aparèixer una de les grans eines de la globalització: internet. Llavors ja eren bastant grandets i no treien CDs. Es veu que eren un dels grups preferits del Kurt Cobain.

Després ens vam apalancar un ratiyu als pufs (gran idea!) que hi havia en un raconet sobre una catifa de gespa, per descansar i prendre alguna cosa de sopar. Un fotògraf d’una revista alemanya se’ns va seure al costat i ens va recomanar que anéssim a veure Devo, que estava molt bé, i li vam fer cas. Tenia molta raó.

“We’re not men, we’re Devo!!”

Un grup de tius amb cabell blanc casi tots, que anaven amb vestits de plàstic groc i uns estranys gorros vermells al cap. Però la guitarra barrejada amb la música electro animava moltíssim a ballar!

A la 01:05 era el torn d’una de les més esperades: Cat Power. Estava a petar, fins i tot les grades, però a mi em va semblar música massa lenta per un concert.

I, per fi!, (després d’una hora assegudes davant de la reixa de primera fila per guardar lloc) The Rumble Strips! El grup amb més energia dels que vaig escoltar!


Llàstima que al final només quedi això:

jueves, 22 de mayo de 2008

Ideas sobre el arte

Presenta una concepción mágica de la obra de arte: el cuadro, contrariamente a la tradición clásica e incluso al cubismo, no debe ser la representación de las cosas sino un objeto en sí mismo, un "objeto de poder", un "valor de presencia" como se le concibe en las sociedades tribales del arte africano y de Oceanía, por ejemplo: algo investido por el artista chamán de una carga eléctrica capaz de sacudir al espectador como un fetiche o un talismán, con virtudes terapéuticas o, al menos, de despertar.
Youssef Ishaghpour (Libro sobre Antoni Tàpies)


Uno escribe, al menos yo lo hago, para dotar de sentido a lo que no lo tuvo y para inventar lo que a la vida se le olvidó.
Maruja Torres

lunes, 12 de mayo de 2008

Descobrint Barcelona...

Un nou verb: ravalejar

miércoles, 7 de mayo de 2008

Pez pirata y Brad Pitt de incógnito

Cada mañana, a la misma hora (09:09), se sienta en una esquina del bar concentrada en su “Oda al café”. Pero siempre acaba encallándose. Cuando eso ocurre, se levanta, paga al camarero que, como de costumbre, al coger las monedas le guiña un ojo seductor, y sale rumbo a la Barceloneta, donde cada mañana se ocupa de darle de comer a su cría de tiburón. Ahora que las gotas de sudor ya empiezan a asomar en los cuerpos calurosos, algún que otro soñador surfero lanza su tabla al mar (digo soñador porque en esta playa es difícil pillar alguna ola, a no ser, claro, que soples muy muy fuerte durante una semana). Entonces la chica les mira con ojos maquinadores, acariciando a su tiburón, pensando en futuras fechorías. Porque sí, es lo que estáis pensando, la muchacha planea domesticar a su pequeño monstruo para que aprenda a robar tablas de surf que a ella le gustan sobremanera. Quiere que se convierta en una especie de pez pirata. Con las tablas pretende construirse una cabaña en un lugar tranquilo, como el rompeolas de la Barceloneta.
Más tarde, alrededor de las 16h, coge el metro, hace trasbordo hasta llegar a Vallcarca, donde se pierde entre una marabunta de guiris que caminan siguiendo señales hacia el Parc Güell. No tiene dinero para ir al gimnasio, pero subir cada día esas escaleras, casi perpendiculares e interminables, que preceden al parque (ella no sube por las mecánicas nunca) le hace quemar más calorías que una hora de clase de steps. Y, ¿por qué ese extraño recorrido? Pues fácil. Un día leyó en alguna revista que Brad Pitt es un amante de Gaudí y que siempre que puede se escapa a Barcelona y pasea de incógnito por aquel lugar. Ella tiene la certeza de que algún día dará con el actor y por eso se dedica a escudriñar a cada extranjero con buen cuerpo, gafas de sol y gorra (será que hay pocos…) hasta que consiga su objetivo. Cuando le encuentre tiene muy claro lo que hará: le secuestrará, se lo llevará a su futura cabaña en el rompeolas y a cambio de su libertad le pedirá (no sexo, que es lo que la gran mayoría de las chicas desearía) sino que lleve a las pantallas un guión que está escribiendo y que actúe como protagonista.
En eso está pensando cuando, al levantar la mirada, el sol le obliga a entrecerrar los ojos. Entonces se da cuenta y sonríe, porque se acerca el verano y los días cada vez son más largos.