L’escenari casi buit a excepció d’una paret mòbil i un llit blanc que a estones és substituït per una pica d’un lavabo modern o per una taula i un parell de cadires d’una cafeteria. La paret del fons és un mirall on, quan encara no s’han apagat les llums, es veuen tots els espectadors reflectits. Potser volent-nos dir que l’obra imita la vida real.
El Sergi Belbel és un crack. Ja ho vam poder comprovar quan va venir al cole a fer-nos la confe. Sabia com guanyar-se al públic, explicava molt bé i a més era un caxondo. Per això quan va fer publicitat de la seva nova obra A la Toscana, vaig decidir que l’aniria a veure algun dia.
La impressió que m’ha quedat: molt bona. Una estructura circular molt ben aconseguida, sobretot pels diàlegs del principi i els del final, una posada en escena estèticament senzilla però molt bonica i uns actors genials (vaig riure molt amb el Jaume i la Marta). L’únic punt feble, segons la meva opinió, és que de vegades les paranoies costen de seguir, però es van entenent a mida que avança la història.
El Sergi Belbel és un crack. Ja ho vam poder comprovar quan va venir al cole a fer-nos la confe. Sabia com guanyar-se al públic, explicava molt bé i a més era un caxondo. Per això quan va fer publicitat de la seva nova obra A la Toscana, vaig decidir que l’aniria a veure algun dia.
La impressió que m’ha quedat: molt bona. Una estructura circular molt ben aconseguida, sobretot pels diàlegs del principi i els del final, una posada en escena estèticament senzilla però molt bonica i uns actors genials (vaig riure molt amb el Jaume i la Marta). L’únic punt feble, segons la meva opinió, és que de vegades les paranoies costen de seguir, però es van entenent a mida que avança la història.
No hay comentarios:
Publicar un comentario