Primavera Sound 08!

Existeix un poble de costa habitat només per músics. Fa vuit anys estava situat al Poble Espanyol, però al 2005 es trasllada (és un poble nòmada) cap al Fòrum. Allà no s’hi pot entrar si no toques algun instrument, composes o cantes. Però el 29,30 i 31 de maig es fa una excepció: deixen que la resta de mortals puguin disfrutar de la seva música els 3dies seguits. I és brutal!

Gairebé 12h de concerts des de les 5 de la tarda!

Comencem a l’Auditori amb un dels millors, el més emotiu de tot el dia: The Swell Season, el grup dels protagonistes de Once (2veus increïbles).

Després ens anem cap a l’escenari Rockdelux a veure Grande-Marlaska: toquen pop polític (segons diu el llibret del Primavera Sound). El guitarrista bastant bo i els ritmes animats. Si haguessin fet el concert de nit segurament molta més gent hauria ballat amb ells perquè estan bé, tot i que s’han d’escoltar més d’una vegada, al principi no enganxen massa.

Cap a les 19:10 canviem d’escenari per anar a The Cribs. Vaya espectacle. Dos tius encocadíssims, sobretot un d’ells que no parava de saltar com un boig i obrir i tancar la boca de manera exagerada. Un rock bastant brut on no s’entenia gaire del que deien, però no sonaven del tot malament.

Llavors arriba Bishop Allen! No ens l’imaginàvem així (d’aspecte físic) però transmetien la mateixa felicitat que les seves cançons, tot i que algunes lletres no són precisament alegres. És un dels tres grups que més em van agradar.

Vam sentir també una estoneta The Sonics, uns homes ara ja una mica iaietes, que segons diuen van ser els primers en fer punk i garage, tot i que com no van sortir d’EUA no es van donar a conèixer internacionalment fins que va aparèixer una de les grans eines de la globalització: internet. Llavors ja eren bastant grandets i no treien CDs. Es veu que eren un dels grups preferits del Kurt Cobain.

Després ens vam apalancar un ratiyu als pufs (gran idea!) que hi havia en un raconet sobre una catifa de gespa, per descansar i prendre alguna cosa de sopar. Un fotògraf d’una revista alemanya se’ns va seure al costat i ens va recomanar que anéssim a veure Devo, que estava molt bé, i li vam fer cas. Tenia molta raó.

“We’re not men, we’re Devo!!”

Un grup de tius amb cabell blanc casi tots, que anaven amb vestits de plàstic groc i uns estranys gorros vermells al cap. Però la guitarra barrejada amb la música electro animava moltíssim a ballar!

A la 01:05 era el torn d’una de les més esperades: Cat Power. Estava a petar, fins i tot les grades, però a mi em va semblar música massa lenta per un concert.

I, per fi!, (després d’una hora assegudes davant de la reixa de primera fila per guardar lloc) The Rumble Strips! El grup amb més energia dels que vaig escoltar!

Llàstima que al final només quedi això: