Rewind

Llum; passadís blanc; el terra vibra i de fons "wonderwall" en versió heaviata. Al seu cap un remix entre el so ambient, Killing me Softly d’Omara Portuondo i un veredicte: NO; al final del passadís un cartell: L4; i a les mans un tuper de plàstic dels de menjar preparat d'El Corte Inglés amb dos ninos dins, un del Goku i l'altre del Vegeta.

Fa unes hores estava assegut en una cadira davant d’un jurat. Uns quants professors d’una prestigiosa escola de música de Barcelona l’escoltaven, analitzant tot el que entrava per les seves orelles per després elaborar un veredicte. Un sí o un no - i és que els veredictes sempre s’expressen en monosíl·labs i el monosíl·lab és massa curt per ser just i allò que és curt normalment funciona com una fuetada, contundent però freda perquè és instantània, freda encara que el veredicte sigui positiu, violent encara que el monosíl·lab sigui el desitjat- a la petició de fer música al metro. Als seus peus un tuper amb dos ninos dins que també escolten –ells no classifiquen cada nota, limitant-les a bones o dolentes, ells només escolten- com toca l’acordió i canta els fragments de les tres cançons triades pel jurat. Però ell en el moment de la interpretació no els veu als professors de la prestigiosa escola, perquè en el fons aquella decisió només és una més, i gaudeix del que està tocant com si ho escoltés d’algú altre.

Uns dies abans la seva mare li havia demanat que anés a comprar-li uns pantalons nous per l’uniforme del metro, que ella estava molt cansada per sortir de casa. De la mateixa talla, tot igual, però que els necessitava perquè els que tenia ja estaven massa desgastats, masses anys aixecant-se a les 4 del matí per anar a conduir i com diu ella: “La roba es desgasta més si quan te la poses és fosc i encara més si està constantment fregant contra una cadira, i més encara si és la cadira de conduir el metro, que ja li he agafat molta mania!”. I ja li havia repetit més d’un cop que no toquis al metro que t’hauràs de comprar roba nova abans que hagis guanyat diners suficients per comprar-te-la. Però era tossut i aquell desig el tenia des de petit. Un desig segurament equivocat perquè es basava en la idea que només al metro i al carrer tothom pot gaudir de la música sense haver de pagar o sense pagar en excés per ella. El carrer ja el tenia guanyat i ara només li faltava aquell espai dels transports públics. Barrejava aquells pensaments amb la voluntat de fer del metro un gran bar musical públic, perquè ell pensava que ja ho era una mica, hi ha màquines de begudes i de menjar i també hi ha música en viu, només calia relacionar els elements amb un pèl de gràcia.
I sempre que pensa en allò li ve al cap una imatge que li va quedar gravada de petit i que li encata recrear:

Un parell de cadires apartades en un recó, llum fosca i una parella que balla en una pista improvisada. Un jove canta i toca el piano, una dona seu en una caixa buida de cerveses i el mira hipnotitzada mentre acaricia el cabell d'un nen de quatre anys que seu a terra i juga amb dos ninos de Bola de Drac als que fa ballar a ritme d'Omara Portuondo.

Oí que alguien cantaba
Una buena canción
Era un muchacho dulce
Un angel dije yo.

I mai és capaç de recordar-ho sense tararejar en veu alta.

Pedazos de mi vida
narraba su canción
¿De dónde me conoce?
Qué estraño pense yo
Cantaba mi esperanza y un poco mi dolor

A la barra un cambrer amb els colzes recolzats i la barbeta sobre les mans s'ho mira mig somrient mig plorant.