Què passa quan es reuneixen uns catalans, uns valencians i uns andalusos?
(no és un acudit)
Resposta: Que l’Apolo s’omple a petar!! (tot i que de manera progressiva)
En una sala que recorda a un cabaret com els del musical de Chicago, amb un escenari no gaire gran, molt d’espai per ballar rodejat per un rectangle de tauletes i seients il·luminats pe
r tènues llums vermelles, obren la nit L’Avalanche. Un grup que prové d’una de les ciutats més corruptes i escandaloses d’Espanya, Marbella, i en canvi toca una música neta i delicada, amb un violí, un parell de guitarres i lletres en francès: una espècie de chanson francesa. No estan malament per un sopar romàntic potser, però per una nit de concerts resulten una mica massa tranquils. Suposo que tampoc els deu animar gaire el fet que la sala estigui casi buida, pobrets.
I per fi arriba Dorian! Comencen amb el futuro no es de nadie, però en versió instrumental, i aconsegueixen que la pista de ball s’ompli increïblement ràpid. De cop el Mark, veu i guitarra, desapareix de l’escenari. On ha anat? I després d’una estona de buscar-lo ens quedem flipan quan el veiem aparèixer just al nostre costat (i al nostre costat significa a menys de 2pams!) amb el micro entre les mans i cantant i ballant amb tots els que el rodejàvem al mig de la pista de ball. Com si fos radioactiu o algu, automàticament es crea un espai al seu voltant i sobre els caps surtem moltes mans amb mòbils i càmares de fotos enfocant-lo. Ell tan tranquil, continua cantant i ballant (en un moment li passa el braç per sobre a un que estava per allà ballant, com si fossin colegues de tota la vida) i cap al final de la cançó torna a pujar a l’escenari. Quin tiu més simpàtic! Això sí, no van tocar moltes cançons, crec que unes 5 o 6.
I finalment, el més esperat: La Habitación Roja. Després de Los Piratas, potser un dels millors grups de pop/rock independent, segons la meva opinió. Per ordre, les cançons que més em van agradar: Posidonia (perquè és una de les meves preferides), Van a por nosotros i Scandinavia. Aquí sí que vam saltar! Ja tenen una certa edat però van aconseguir que la sala acabés d’omplir-se i que ens moguéssim més que amb Dorian. La veritat és que no van fer gaire show, ni res addicional o sorpresa(només al final de tot el cantant va deixar caure la seva guitarra per entre els que estaven a primera fila, però de seguida van anar els tècnics de so i la van agafar) però és que no els hi calia, les cançons ja tenen casi tot el que es pot demanar. Només em va faltar una cosa: que toquessin hoy.
(no és un acudit)
Resposta: Que l’Apolo s’omple a petar!! (tot i que de manera progressiva)
En una sala que recorda a un cabaret com els del musical de Chicago, amb un escenari no gaire gran, molt d’espai per ballar rodejat per un rectangle de tauletes i seients il·luminats pe
r tènues llums vermelles, obren la nit L’Avalanche. Un grup que prové d’una de les ciutats més corruptes i escandaloses d’Espanya, Marbella, i en canvi toca una música neta i delicada, amb un violí, un parell de guitarres i lletres en francès: una espècie de chanson francesa. No estan malament per un sopar romàntic potser, però per una nit de concerts resulten una mica massa tranquils. Suposo que tampoc els deu animar gaire el fet que la sala estigui casi buida, pobrets.I per fi arriba Dorian! Comencen amb el futuro no es de nadie, però en versió instrumental, i aconsegueixen que la pista de ball s’ompli increïblement ràpid. De cop el Mark, veu i guitarra, desapareix de l’escenari. On ha anat? I després d’una estona de buscar-lo ens quedem flipan quan el veiem aparèixer just al nostre costat (i al nostre costat significa a menys de 2pams!) amb el micro entre les mans i cantant i ballant amb tots els que el rodejàvem al mig de la pista de ball. Com si fos radioactiu o algu, automàticament es crea un espai al seu voltant i sobre els caps surtem moltes mans amb mòbils i càmares de fotos enfocant-lo. Ell tan tranquil, continua cantant i ballant (en un moment li passa el braç per sobre a un que estava per allà ballant, com si fossin colegues de tota la vida) i cap al final de la cançó torna a pujar a l’escenari. Quin tiu més simpàtic! Això sí, no van tocar moltes cançons, crec que unes 5 o 6.
I finalment, el més esperat: La Habitación Roja. Després de Los Piratas, potser un dels millors grups de pop/rock independent, segons la meva opinió. Per ordre, les cançons que més em van agradar: Posidonia (perquè és una de les meves preferides), Van a por nosotros i Scandinavia. Aquí sí que vam saltar! Ja tenen una certa edat però van aconseguir que la sala acabés d’omplir-se i que ens moguéssim més que amb Dorian. La veritat és que no van fer gaire show, ni res addicional o sorpresa(només al final de tot el cantant va deixar caure la seva guitarra per entre els que estaven a primera fila, però de seguida van anar els tècnics de so i la van agafar) però és que no els hi calia, les cançons ja tenen casi tot el que es pot demanar. Només em va faltar una cosa: que toquessin hoy.
No hay comentarios:
Publicar un comentario