Les 15 i una nits II

Carretera amunt, cap al Sud

En despertar ja ha sortit el Sol i a les finestres es van movent les muntanyes del Mitjà Atlas. Mustafà els hi explica que allà dalt hi ha pistes d’esquí a l’hivern. Sembla impossible que en algun moment de l’any allò pugui estar cobert de neu.
Al voltant de les 8 del matí paren a esmorzar en un petit poble i allà prenen un cafè amb llet boníssim i el primer dels mil tes que provaran. També els hi serveixen un platet amb oli d’oliva i un altre amb un gran pa rodó, un detall que les estranya i al que acabaran acostumant-se. Es troben en una vall plena de vegetació que contrasta amb l’aridesa de les muntanyes.

El Samir fa una pausa per beure una mica de te. Xarrupa, l’assaboreix amb calma i torna a parlar:

Després del descans i que el Mustafà compri menjar per la seva família, tornen a entrar al cotxe per continuar. Comencen a pujar per carreteres estretes plenes de corbes tancades (just el lloc que el conductor considera més adequat per adelantar i per provar quina és la màxima velocitat que pot pillar el trastu) fins arribar a més de 2000m d’alçada. L’home és molt atent amb les noies i cada poc temps va mirant-les pel retrovisor preguntant: “Ça va les gazelles?”. El clima és fresc, molt agradable; encara no s’imaginen la calor que les espera.
En arribar a Ouarzazate recullen a un noi de pell bruna, amb gorra d’Azalay i vestit a l’europea, que les saluda content.

El Samir el mira i li pica l’ullet.

És l’Abdel Kader, el mateix que s’ocuparà d’acomodar-les a l’hotel i de portar-les a la seva associació a la kasba al matí següent. Els hi explica, en un francès perfecte, que ha estudiat lingüística a la universitat i parlen de Tahar Ben Jeloun, un autor que elles van llegir a les classes d’ètica a l’escola quan eren petites.
La pròxima parada és a les afores de Ouarzazate, a casa del taxista. Les convida a passar i els hi presenta la seva dona i els seus tres fills. És una casa humil. Les fa seure en el que sembla el saló, sobre una catifa a terra, davant d’una tele moderna que sembla un altar. A les noies els hi sorprèn que tingui una tele però més tard descobriran que a gairebé totes les cases n’hi ha una, encara que l’habitacle siguin quatre parets de fang i una catifa a terra, mai hi falta aquest aparell que xoca amb la sobrietat del seu voltant. Allà assegudes mengen “pain de graisse” o una cosa així, que unten amb melmelada o oli (deliciós) i beuen te un altre cop.
Cap al migdia prossegueixen el camí i a mesura que s’endinsen a les venes de les muntanyes seques i erosionades, cap a l’inici del Sàhara, la temperatura va augmentant de manera incòmode fins que l’aire es fa casi irrespirable. Van passant per diferents pobles que semblen miratges després d’oasis amb palmeres frondoses.