Les 15 i una nits

De fons una veu que prové de la mesquita del centre de Mahmit, convidant a l’oració, es barreja amb el bordar dels gossos en zel i el bram d’algun ase. El Sol fa estona que ha desaparegut deixant lloc a les primeres estrelles d’una nit tèbia de mitjans d’agost.

Davant les escales que donen a la porta del menjador, sobre un parell de catifes i uns quants coixins, Abdul Kader serveix te, passant-lo vàries vegades d’un got a l’altre i després tornant-lo a abocar dins la tetera i afegint més sucre, amb el ritual de sempre. Un dels Mohameds deixa caure sobre la petita taula de plata un parell de paquets de tabac, l’altre va a apagar les llums perquè es vegin millor les estrelles i el tercer treu la hjhoj i seu al costat de l’Isham, que ja està abraçant el jambé, preparat. Comença a sonar una melodia àrab. Uns minuts més tard apareixen el Samir i el Julià, l’amo de l’hotel Azalay. Els dos seuen a terra i el primer s’apropa el cendrer fins a tocar de les seves cames. El relat pot començar:

Era una tarda d’aquelles caloroses de principis de mes. Just l’hora en què la majoria descansàvem estirats a terra, a diferents racons amb ombra dels jardins de l’hotel, fent una migdiada. Vam sentir el motor del taxi i ens vam aixecar de pressa: les que més tard anomenaríem Samira i Hayet havien arribat.

El Samir va pronunciant les paraules lentament, fent llargues pauses i repetint sovint “m’entens?”, amb aquella veu greu i dolça que tranquil·litza. Entre frase i frase li dóna una calada al seu Marquise, que al estar tan sec es consumeix a tota velocitat, transformant les seves paraules en fum.

Mentre les ajudàvem a descarregar les maletes del vell Mercedes, que seguia amb el motor encès encara que les claus ja no estaven al contacte, les noies s’eixugaven la suor de les cares i desenganxaven les samarretes del seu cos movent-les com si fossin vanos per tal que passés una mica d’aire. Segurament deurien tenir encara la imatge del paisatge àrid i rocós del Mitjà Atlas a les seves retines. Havia estat casi tot un dia de viatge des de Marrakech. I és que el primer cop que trepitjaran terra marroquí va ser prop de les 4 de la matinada. L’avió s’havia retardat unes dues hores llargues, i el Mustafà, el taxista, les esperava amb un somriure a la porta de l’aeroport. Van travessar un pàrking ple de Mercedes antics, tots taxis, fins arribar al seu i van començar la ruta cap a Mahmit, encara més al sud que Zagora, a la frontera amb el Sàhara. Al poc temps de camí el conductor els hi diu que pararan en una gasolinera, que són les cinc i és hora de resar, que si els hi suposa algun problema. Elles responem que no i les deixa dins del taxi durant un quart d’hora fins que acaba la pregària i poden continuar. Les noies devien estar derrotades i en poc temps s'adormen.