Les 15 i una nits III

De 40º cap a dalt

Seuen al cotxe completament rectes, formant un angle de 90º, intentant recolzar-se el mínim possible als seients de pell que s’enganxen de forma desagradable i traient el cap per la finestra sense poder esquivar les glopades d’aire calent.

Cap a la una del migdia paren a canviar euros per dirhams. El paisatge es veu emboirat, recobert per una mena de tela transparent que causen les altes temperatures. Pel carrer passegen uns quants homes vestits amb gil·labes de colors clars, que contrasten amb la seva pell fosca i els hi estilitzen la figura, atorgant-los elegància. Calcen uns esclops amb la punta doblegada cap amunt. Les amigues somriuen en pensar que és com si caminessin pel decorat de la peli d’Aladí.

Entren al banc i intenten endevinar qui és l’últim, però la manera de fer la cua aquí és diferent: no es tracta d’una filera de persones sinó d’objectes. Cadascú posa la seva targeta o algun paper identificatiu sobre el mostrador, formant una línia que estableix el torn de cada persona.

Un cop han acabat tornen a entrar dins el forn i el Mustafà posa en marxa el vehicle.

Són prop de les 2 i toca descansar i menjar alguna cosa. El lloc on paren és una mena de motel de luxe, ple de vegetació per dins, amb lavabos que no són latrines i habitacions amb aire condicionat on s’està fresquet. Les noies demanem una ampolla d’aigua congelada però encara no tenen ganes de dinar. Miren com el Mustafà menja i fa una petita migdiada (estirant-se a l’estil dels rajás) i intercanvien algunes paraules amb el Kader que tampoc dina. Uns minuts més tard toca fer l’oració. El taxista s’agenolla al costat del Mercedes mirant cap a la Meca. I un altre cop a la carretera.

Aquí s’atura la narració de cop pel moviment brusc que ha fet el Mohamed. Encenen la llanterna per veure què passa i després de buscar una estona, aixecant els peus i movent-se de lloc, troben la causa: un gran escarabat que passeja tranquil. D’un cop de mà, l’Isham el llença lluny de la catifa.

Passen per bastants controls policials però no els paren fins arribar a l’entrada del seu destí: Mhamit. Allà al Mustafà li demanen un munt de papers i li pregunten per què té el vidre de davant esquerdat. A elles les examinen de dalt a baix amb la mirada desconfiada.

Quan per fi baixen definitivament del taxi porten cara d’esgotades i es sorprenen en saber que són les úniques hostesses de l’hotel. Encara no són conscients del gran avantatge que això els hi suposarà a l’hora de conèixer millor la gent d’allà.