Expectatives europees, clima africà
Ara és el Kader, o Marrameu com elles l’anomenen, qui reprèn la narració.
Les acompanyo fins la seva habitació, desitjant-les-hi que passin un bon
dia i una bona nit i els hi dic que si tenen qualsevol problema que vagin a recepció, on el Simo (el tercer Mohamed) les ajudarà, i desprès m’acomiado.
Entren deixant les maletes al primer lloc que pillen i tirant-se al llit des d’on admiren la decoració àrab. Després de passar-se mitja hora lluitant amb l’aire condicionat perquè allò deixi de semblar una sauna, van directes a la pica amb intenció de refrescar-se la cara abans d’una dutxeta ben freda. Però sorpresa: no hi ha aigua freda. No hi ha refrigerador i com que són prop de les 4 de la tarda les canonades han tingut molt de temps per esclafar-se. Casi que amb l’aigua de l’aixeta podrien bullir pasta. Hauran d’esperar al matí següent per dutxar-se amb aigua tèbia. L’únic que se’ls hi acut és encendre la nevera i ficar-ho tot a dins (i tot significa moltes coses: com els sabons del cos, de la cara, el xampú i els hi va faltar poc per afegir-hi també el pijama). Exageracions que van anar desapareixent a mesura que s’habituaven al clima. Després d’intentar fer una migdiadeta amb el cap als peus del llit, just a sota d’on surt l’aire condicionat, i sense gaire èxit, agafen la macro clau de l’habitació i tanquen per dirigir-se cap a l’edifici on està el menjador: és hora de sopar.
A fora s’està millor que a dins i allà han desenrotllat una catifa.
El Mohamed mira sota els seus peus la mateixa catifa que ara descriu el Kader i somriu al recordar totes les nits que han passat allà, estirats amb elles, mirant les estrelles, buscant estels fugaços i explicant-se “5 étoiles”, algun que altre “palais” (quan insistien molt) i “histoires”. Però en aquest moment del relat encara no es coneixien casi, només havien intercanviat unes quantes paraules.
Doncs allà fora el Mohamed, al que la nit següent apodarien “Risitas”, acaba de parar taula mentre l’Isham porta el pa marroquí tallat a triangles. El Risitas els hi pregunta amb amabilitat si han descansat bé. Elles diuen que sí encara que no sigui del tot veritat.
Comencen a menjar i de cop senten un soroll que ve de sota la taula. Miren i veuen un petit gat primíssim. Es giren i s’adonen que hi ha deu més com ell al seu voltant que miren el menjar amb ulls ansiosos i comencen a miolar. Una companyia que des de llavors es repetirà cada nit i que només les abandonarà si surt algú de l’hotel i els hi diu “sir”, que significa ves-t’en, acompanyant les paraules d’un moviment suau de mà.
Ara és el Kader, o Marrameu com elles l’anomenen, qui reprèn la narració.
Les acompanyo fins la seva habitació, desitjant-les-hi que passin un bon
dia i una bona nit i els hi dic que si tenen qualsevol problema que vagin a recepció, on el Simo (el tercer Mohamed) les ajudarà, i desprès m’acomiado. Entren deixant les maletes al primer lloc que pillen i tirant-se al llit des d’on admiren la decoració àrab. Després de passar-se mitja hora lluitant amb l’aire condicionat perquè allò deixi de semblar una sauna, van directes a la pica amb intenció de refrescar-se la cara abans d’una dutxeta ben freda. Però sorpresa: no hi ha aigua freda. No hi ha refrigerador i com que són prop de les 4 de la tarda les canonades han tingut molt de temps per esclafar-se. Casi que amb l’aigua de l’aixeta podrien bullir pasta. Hauran d’esperar al matí següent per dutxar-se amb aigua tèbia. L’únic que se’ls hi acut és encendre la nevera i ficar-ho tot a dins (i tot significa moltes coses: com els sabons del cos, de la cara, el xampú i els hi va faltar poc per afegir-hi també el pijama). Exageracions que van anar desapareixent a mesura que s’habituaven al clima. Després d’intentar fer una migdiadeta amb el cap als peus del llit, just a sota d’on surt l’aire condicionat, i sense gaire èxit, agafen la macro clau de l’habitació i tanquen per dirigir-se cap a l’edifici on està el menjador: és hora de sopar.
A fora s’està millor que a dins i allà han desenrotllat una catifa.
El Mohamed mira sota els seus peus la mateixa catifa que ara descriu el Kader i somriu al recordar totes les nits que han passat allà, estirats amb elles, mirant les estrelles, buscant estels fugaços i explicant-se “5 étoiles”, algun que altre “palais” (quan insistien molt) i “histoires”. Però en aquest moment del relat encara no es coneixien casi, només havien intercanviat unes quantes paraules.
Doncs allà fora el Mohamed, al que la nit següent apodarien “Risitas”, acaba de parar taula mentre l’Isham porta el pa marroquí tallat a triangles. El Risitas els hi pregunta amb amabilitat si han descansat bé. Elles diuen que sí encara que no sigui del tot veritat.
Comencen a menjar i de cop senten un soroll que ve de sota la taula. Miren i veuen un petit gat primíssim. Es giren i s’adonen que hi ha deu més com ell al seu voltant que miren el menjar amb ulls ansiosos i comencen a miolar. Una companyia que des de llavors es repetirà cada nit i que només les abandonarà si surt algú de l’hotel i els hi diu “sir”, que significa ves-t’en, acompanyant les paraules d’un moviment suau de mà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario