Comiat
El Risitas pren la paraula.
Quinze dies després d’aquell primer sopar les trobem al mateix lloc. Aquest cop no seuen a les cadires sinó directament sobre la catifa i els coixins, davant les escales del que ara els hi sembla un palau marroquí en un indret preciós a la frontera amb el Sàhara. Callen i miren al seu voltant. Si poguéssim obrir els seus caps descobriríem uns sentiments difícils de convertir en paraules. Observen tot allò que ja se’ls hi ha fet familiar i fan un repàs del seu viatge. Segurament s’adonen que no són les mateixes persones que quan van arribar. Ha sigut una experiència massa intensa per quedar-se indiferents. Han descobert una cultura i un paisatge que les han deixat impressionades. És com si M’hmid els hi hagués fet un encanteri amb la seva màgia oriental.
O potser la màgia prové de la felicitat sincera de la gent d’allà, del fet de respirar pols i mastegar sorra després d’una “shash rambla”, de cantar amb els nens, fer-los-hi pessigolles per atrapar algun d’aquells somriures increïbles o agafar-los en braços perquè arribin a dibuixar a la pissarra, repetir cada matí i cada tarda les figures o els colors en francès, intentar aprendre algunes paraules en àrab, beure el te a xarrups per no cremar-se la llengua, acabar amb els dits amb gust de dàtil i carn després de menjar amb les mans, treure’s les sabates per seure a la catifa, veure aquells peus tan bonics, tan elegants, fer el mateix camí cap a la kasba descobrint cada dia un paisatge nou, intentar tocar algun instrument seguint les instruccions dels mestres o, encara millor, veure’ls a ells disfrutar tocant i cantant, passar les nits rient amb les “blagues” i trencant-nos el cap per trobar les solucions de les “histoires”, aprendre a fer cuscús amb un gran cuiner, buscar estels fugaços estirades sobre una duna, fer mil preguntes sobre la cultura marroquí i rebre sempre una resposta...
Segurament deu ser per culpa d’aquesta gent tan hospitalària, que fa tants esforços per ajudar-se mútuament, tan oberta i amable; deu ser per culpa seva i del paisatge tranquil·litzador que se’ls hi fa tan difícil marxar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario