Trencaclosques

[...]Barack Obama, cumplió ayer uno de los objetivos de su primer viaje a China: tener un encuentro informal con jóvenes para[...] inculcarles los principios de libertad y democracia de EEUU.

Ho he llegit i, després de cremar mentalment unes quantes banderes yankis i estampar un parell de pastissos a la cara d’Obama, m’ha vingut un flashback: un article de Tom Dispatch i Greg Gandin que vaig llegir aquest estiu sobre la supervivència de la Doctrina Monroe. Deu ser perquè comença amb : « Por lo menos una vez por semana [...] los dirigentes chinos deben salir por las calles de la Ciudad Prohibida de Beijing, a cantar, bailar y rezar a los dioses (geo) políticos que llevaron al gobierno de Bush al agujero negro (dorado) de Iraq. Sin Iraq, no cabe duda de que hubiésemos oído mucho más durante estos últimos años sobre la amenaza china de parte de los neoconservadores.”

La Doctrina Monroe i les teories del Destino Manifiesto, es basen, respectivament, en la màxima “d’Amèrica pels americans”, que es refereix a la vocació “protectora” dels Estats Units respecte a les ingerències europees de principis de s. XIX en el continent americà (la voluntat paternalista dels yankis d’alliberar els pobles oprimits pels colonitzadors europeus i posar-los sota la seva “noble tutela”); i en la idea de que els EUA són una terra de llibertat que ha de ser expandida, justificant així la dominació d’America Llatina com un “dret natural”. Sota aquestes premisses, que s’han anat modernitzant i canviant de nom però no de forma, els EUA han envaït durant segles infinitat de països. Passant per Cuba (al 1899 es firma el Tractat de París i la bandera americana passa a onejar on abans ho feia l’espanyola); Guatemala, on des del 1954, quan els EUA van intervenir per enderrocar a Jacobo Arbenz (escollit democràticament), es van anar succeint una sèrie de dirigents de l’anomenat Estat del terror, recolzats pel govern americà (com deia un article del Times al 1981: “Guatemala enfrenta a la administración Reagan con uno de sus retos más difíciles en política exterior: por una parte, el gobierno es contemplado como una víctima de la insurgencia patrocinada por Cuba y por ello necesitado de la ayuda estadounidense[...]” ); fins a Afganistan o Iraq.

Com es veu, sembla que Obama no ha escapat d’aquesta bonica herència:

Ningún país debe imponer su sistema de gobierno a otro”, dijo Obama, [curiós que sigui capaç de dir això amb tots els antecedents que té el seu país] aunque resaltó que los valores básicos que definen EEUU –libertad de expresión y religión, acceso a la información y participación política- son derechos universales, “de los que todo el mundo debería poder disfrutar

Dos dies després, el 19 de novembre, trobo aquest titular també al Público:

El presidente de EEUU admite que no cerrará Guantánamo cuando prometió

O:

Coincidiendo con la llegada de Barack Obama a Seúl [...] varias ONG se manifestaron ayer en la capital [...] contra el envio de tropas a Afganistán prometido por Seúl hace dos semanas. Los manifestantes criticaron a Obama, Premio Nobel de la Paz, por obligar a Corea del Sur a volver a sumarse a la guerra de Afganistán, ya que Seúl no cuenta con ninguna presencia militar allí desde 20007 [...]

Bé, bé, molt conseqüent tot. Però és que el primer article que he mencionat encara dóna més de sí:

Obama recordó que EEUU y China están más cerca que nunca, pero necesitan estrechar aún más su cooperación para hacer frente a los retos globales.

Al subtítol d’un article del mateix diari 2 dies després:

“El presidente de EEUU no consigue doblegar al primer ministro Wen Jiabao en la última jornada de su visita al gigante asiático”

És clar, ara els EUA volen apropar posicions (ideològiques no, veritat?). Ara que la Xina, paradoxalment comunista i gran competidora en el món capitalista a la vegada, està guanyant terreny en molts mercats que abans eren dels americans, com per exemple al continent africà (sobretot pel petroli), on al 2000 l’intercanvi comercial amb els EUA era de 29 milions de $ i amb la Xina d’11 i al 2009 passa a ser amb els EUA de 107 milions i amb la Xina de 104; o al mercat llatinoamericà.

I acabo amb la impressió que algun fullet amb boina verd caqui i una estrella vermella dibuixada m’està enviant senyals perquè arribi a alguna conclusió, no sé quina...Perquè mireu el que posa al final de l’article sobre la Doctrina Monroe, a la part que escriu Greg Gandin:

Sonando [Obama] un poco como Frank Gaffney, casi acusó al gobierno de Bush de “perder Latinoamérica” y de permitir que China, Europa y “demagogos como Hugo Chávez” llenen “el vacío.”