Súper 95, tique, Autovía del Mediterráneo

12:23

El sol obliga a baixar les finestres del cotxe i el ventet que corre dóna sensació d’estiu.

Encenc els warnings davant la Pompeu de Ciutadella per anar un moment ràpid al lavabo de la universitat.

Comencem a omplir el maleter de sacs de dormir, màrfegues i maletes i alguna que altra bossa de súper entaforada pels recons.

Sortim pel mar direcció al mar i mentre, a la ràdio: “Els peatges tenen les barreres aixecades i els treballadors animen a alguns conductors indecisos a avançar sense por, que és gratis!”.

Passades les 13:30 arribem al primer: massa tard, la vaga s’acabava a la una. Sí!

Mar de l’Ampolla; migas amb raïm a l’àrea de servei de Benicarló; “però una vida tranquil·la pot canviar en una nit”; mar d’Oliva; edificis horribles a Marina d’Or que destrossen les vistes; més edificis horribles; més costa rebentada a Benidorm; “ni dolors cap dit despistat que fregui una esquena per casualitat”; els cotxes comencen a encendre les llums; “tu i jo dalt de la nòria, tu i jo i la nostra història però tu i jo no ens hem banyat mai al mar”; la AP-7 es converteix en A-7; ai que no surt la desviació cap a Orihuela, ai que potser no hem mirat bé el mapa de carreteres del 2002; “Benferri/Orihuela/ N-340”.

Seguim els cartells cap a centre ciutat, amagats rere els anuncis de “Año hernandiano, la ruta de la poesía de Miguel Hernández”, per buscar aparcament i llits.

Orihuela sembla força petit. Orihuela és força petit. Donem voltes als mateixos quatre carrers i per fi un forat on hi cap el Golf. Voltes un altre cop en busca d’alguna habitació. Primer només hi ha un hotel, després només varis hotels, força passos més endavant resulta que també hi ha un hostal amb un nom d’aquells que s’obliden al minut i un preu que no concorda amb els escarabats de l’escala. Finalment, trobem la millor opció: el cotxe, amb vistes al Tele Pizza i la farola de l’acera de davant.