jueves, 29 de abril de 2010
Albaicín, flamenco y cerveza
martes, 27 de abril de 2010
Si hagués nascut a Granada
domingo, 25 de abril de 2010
Entre playa y playa (VII)
Pero antes, dejamos la carretera de la costa un par de horas para visitar Níjar, un pueblecillo de interior muy auténtico, a mi gusto de los más bonitos que vimos en todo el viaje.
lunes, 19 de abril de 2010
Felicidad (VI)
martes, 13 de abril de 2010
viernes, 9 de abril de 2010
Tapas, verde y mar (IV)
Pero entre curvas, montaña, mar y curvas nos fuimos adentrando en el Parque Natural del Cabo de Gata y cuando ya estábamos empezando a perder la esperanza apareció Agua Amarga. Una cala blanca, al estilo ibicenco pero con la calma de Formentera y también un poco, la verdad, el pijerío.
lunes, 5 de abril de 2010
Palmes convertides en espases (III)
A pocs metres de la plaça de San Sebastián (on havíem aparcat), desentona amb el conjunt un pub irlandès que, per més raresa, obre de bon matí. Entrem, ens rentem la cara al lavabo, demanem un parell de cafès i escollim una taula de dos a la finestra, per on entra una llum suau que filtren alguns vitralls de colors. Cadascuna escull una part del diari que hem comprat i ens posem a llegir i esmorzar amb molta calma, comentant articles i notícies.
La nostra conversa i els nostres silencis es superposen als d’un parell de senyors grans que seuen a la nostra dreta. Senyors autèntics, un d’ells amb barret i ulleres que sembla robat de principis del segle passat. Filosofen sobre la soledat amb la lleugeresa d’una conversa matutina. I es crea un contrast bonic. Ells amb la seva rutina, nosaltres només de pas. Ells locals, nosaltres forasteres. Ells entrats en anys, nosaltres casi ni superem la vintena.
Comença la visita a Orihuela, just el diumenge de rams. Fotos per tot arreu dels nens empolainats i els pares arregladíssims i ja dels avis ni parlem. Tot sota un sol estiuenc barrejat amb palmes de setmana santa, que algunes nenes vestides de princeses utilitzen com a espasa per lluitar mentre esperen el començament de la missa davant la catedral. La majoria són carrers petits, ben restaurats, amb edificis senyorials. Un lloc
Després visitem la casa del poeta Miguel Hernández. Aquesta sí, restauradíssima, tot i que encara s’intueix la seva forma humil de l’origen.
I passat el migdia, un altre cop cap al cotxe. Pròxima parada: Águilas.
viernes, 2 de abril de 2010
Veure el Barça a los Andenes (II)
Un bon entrepà i una cervesa: 3,40 €. Potser sí que podríem viure allà.
Fem un parell de cerveses més i ens anem a rentar la cara i les dents al lavabo del bar.
Un cop al cotxe improvisem la nostra cabanya. El cartró que es posa quan fa sol perquè el volant no cremi ens serveix per tapar la llum de la farola que entra per les finestres de l’esquerra. Una màrfega al vidre de davant i a una de les finestres de la dreta una jaqueta penjada com es pot perquè desapareguin els vianants passant contínuament per davant la nostra cara i cotillejant. L’única pega: les escombraries just darrere. Descobriment: el soroll que fa el camió quan ve a recollir-les.
A les 9h, que són les 10h perquè avui la nit es feia més curta, comencem a obrir els ulls i ens adonem que la nostra cabanya està mig desmuntada, li haurem donat algun cop de peu mentre dormíem. Els vidres estan embafats pel contrast de temperatures. I de cop descobrim que a les nostres esquenes, per l’escletxa del fons del carrer, apareix una muntanya molt maca amb la llum d’aquest sol.
jueves, 1 de abril de 2010
Súper 95, tique, Autovía del Mediterráneo
12:23
El sol obliga a baixar les finestres del cotxe i el ventet que corre dóna sensació d’estiu.
Encenc els warnings davant
Comencem a omplir el maleter de sacs de dormir, màrfegues i maletes i alguna que altra bossa de súper entaforada pels recons.
Sortim pel mar direcció al mar i mentre, a la ràdio: “Els peatges tenen les barreres aixecades i els treballadors animen a alguns conductors indecisos a avançar sense por, que és gratis!”.
Passades les 13:30 arribem al primer: massa tard, la vaga s’acabava a la una. Sí!
Mar de l’Ampolla; migas amb raïm a l’àrea de servei de Benicarló; “però una vida tranquil·la pot canviar en una nit”; mar d’Oliva; edificis horribles a Marina d’Or que destrossen les vistes; més edificis horribles; més costa rebentada a Benidorm; “ni dolors cap dit despistat que fregui una esquena per casualitat”; els cotxes comencen a encendre les llums; “tu i jo dalt de la nòria, tu i jo i la nostra història però tu i jo no ens hem banyat mai al mar”;
Seguim els cartells cap a centre ciutat, amagats rere els anuncis de “Año hernandiano, la ruta de la poesía de Miguel Hernández”, per buscar aparcament i llits.
Orihuela sembla força petit. Orihuela és força petit. Donem voltes als mateixos quatre carrers i per fi un forat on hi cap el Golf. Voltes un altre cop en busca d’alguna habitació. Primer només hi ha un hotel, després només varis hotels, força passos més endavant resulta que també hi ha un hostal amb un nom d’aquells que s’obliden al minut i un preu que no concorda amb els escarabats de l’escala. Finalment, trobem la millor opció: el cotxe, amb vistes al Tele Pizza i la farola de l’acera de davant.